28.11.09

Sí que decidirem!

Aquest dijous es va presentar a Calella la Plataforma Calella decideix!, a la qual tinc l'honor, i ho dic amb tot el valor d'aquesta paraula, de pertànyer i d'estar-hi implicat en la seva Comissió Organitzadora.
Si hi ha una qüestió, a nivell polític i social, que sempre m'ha motivat és el saber fins a quin punt hi estem d'acord, els ciutadans d'aquest país, en la voluntat d'avançar cap a la plena sobirania i independència. I per això, només per això, m'hi he involucrat. La possibilitat de fer una consulta el més estricta, seriosa i legal que sigui viable, m'omple d'energia i de motivació.
I d'aquell acte només en puc dir que va ser un èxit impressionant. Veure la sala plena i veure la taula de ponents n'és el seu reflex. A baix, més de 200 persones, i a dalt, el representant de la Plataforma, Xavier Ponsdomènech, la vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir, Carme Forcadell, i els tres ex-alcaldes de l'època democràtica, que hi ha hagut fins avui, Ramon Bagó, Joaquim Rey i Josep Basart. Aquesta reunió de les tres altes autoritats locals és un fet que constata la importància que el mateix poble està donant a la consulta. Evidentment, la no assistència de l'alcalde actual, ni de cap dels regidors del seu partit, és un fet a lamentar (però a respectar).
Jo, personalment, em quedaria amb dues imatges de l'acte. La primera, és la del grup de gent que hi havia dalt de l'escenari però al darrera de la taula, el grup de persones que han (hem) iniciat aquesta tasca, compromesa i amb fermesa. I la segona, la més important, és la que jo veia des d'allà, la de les cares, la de les mirades de la gent. Per copsar el grau d'il·lusió d'una persona li has de mirar la cara, li has de mirar els ulls. I us puc ben assegurar que des d'on jo estava (malgrat que a la meva vista també li passen els anys) veia perfectament uns ulls, molts ulls, que brillaven,
Aprofitem aquest moment!

26.11.09

Editorial conjunt: La indignitat d'Espanya

"Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.
La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.
Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.
Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell".

23.11.09

Habitació amb escala

Per més que passi el temps, per més que la meva vista vagi sempre a parar a qualsevol escala, per amagada que estigui, que hi hagi enmig del paisatge, per més que les casualitats apareguin en els moments més inesperats, les escales, elles, mai deixaran de sorprendre'm.
Perquè un pot anar a passar un cap de setmana a l'Empordà i, allà, desconnectar del dia a dia, encara que sembli que les tensions són patrimoni d'altres. I aquest fet, carregat de petits moments intranscendents i d'altres transcendències més vitals, no t'acaba d'allunyar mai d'allò que et voreja sempre, com si fos un núvol etern.
Tots els actes, per insignificants que semblin, segueixen aquella guia dibuixada amb mà magistral. I tots els quadres que ens acompanyen van difuminant els seus colors per no sortir-ne.
I és que, per més que no hi pensis, quan has triat una habitació a l'atzar i et gires per fer-li una lleugera repassada, la teva mirada acaba ensopegant amb una escala...

19.11.09

Quatre reflexions per a un debat

"Se'ns veu desorientats, a tots. Parlem en veu baixa i escrivim en veu baixa. Colpits per imatges que no esperàvem, preocupats per saber on ens porten... I passem de la indignació a la pena. De la ràbia a la sospita". (Vicent Partal)

"Per al ciutadà mitjà, el govern ha de ser una font d’estabilitat, un lloc on dipositar la confiança, especialment en els moments més durs i inestables, com l’actual. Ha de ser el garant, algú en qui creure i a qui pressuposar seny en les seves decisions. En definitiva, creure que hi ha algú que sap com funciona tot això, que té respostes i que posa en marxa la seva acció de govern per aconseguir resultats". (Albert Medran)

"La societat catalana s’ha d’involucrar, participar i parlar de com abordar aquest procés (el de creure que una nova manera de fer política és possible), i les institucions ens hem de comprometre a escoltar-los i tenir en compte les seves aportacions". (Ernest Benach)

"Arribar a la conclusió que el sistema està acabat, col·lapsat o superat és perfectament lícit i lògic, però la impotència de veure que més enllà no hi ha res és el que em deixa més decebut. Es pot fer alguna cosa per dignificar un estil de fer política i negocis que, d'una manera o altra, tots acceptem com a habitual i "normal"? Sóm a temps a redreçar... res?" (vilapou)

Resum de l'acte

video

(Info Ràdio Calella)

18.11.09

S'ha acabat el somni

(....i ha continuat)
Han hagut de passar unes quantes nits per tornar a recuperar aquell somni... Però ja no és el mateix.
Sempre que intento tornar a continuar un somni, mai és el mateix. Suposo que és normal; només faltaria que poguéssim viure i reviure els moments bons dels somnis en capítols, o en fascicles...
Però sí, m'hi he concentrat i m'he imaginat allà a dalt dirigint-me a tothom, tal com havia pensat en el somni anterior, és a dir, al primer fascicle.
Sort que allà dalt de la muntanya hi havia un faristol enorme, amb una escala digna d'aital moment (llàstima de barana...).
I en el millor moment, quan el personal, perdó, el públic, s'havia de decidir a aplaudir o a ignorar-me, m'he tornat a despertar.
I ara, ja no continuarà més...

12.11.09

He tingut un somni

Aquesta nit he tingut un somni. Sí, un somni...
I com era el meu somni?
Doncs he somiat que em llevava i sortia de casa, en direcció a la llum. I la llum em portava cap al mar. I del mar he pujat cap a la muntanya. He caminat per valls i carenes, he trepitjat boscos i planes, he olorat arbres i plantes, he vist el sol i els núvols.
I quan era al cim, la ciutat em quedava als peus. I m'he imaginat que des d'allà em podia dirigir a tots aquells que manen i els podia parlar, els podia dir tot allò que, des de sempre, m'ha semblat tan evident. I ells m'escoltaven....
Després m'he despertat.
(continuarà)

9.11.09

Dinant a Torruella

Ja he dit més d'una vegada que, de tant en tant, participo a algun concurs dels que proposen els suplements de La Vanguardia. No és una cosa habitual, però dins la seva "esporadicitat" puc dir que ja m'han tocat alguns regalets (un parell de concerts, un CD, una obra de teatre...). I el derrer ha sigut un àpat a Lo Mirador de Torruella de Montgrí que vam aprofitar i gaudir aquest dissabte. Serveixi aquest post com una publicitat regalada a ambdós (a canvi d'un bon dinar per a un servidor de vostès i senyora).
No m'estendré gaire ni donaré massa detalls dels plats, dels sabors, dels colors, de les textures, dels contrastos, del restaurant, de la decoració, de l'edifici, dels jardins, de les sensacions, de l'ambient, del servei, del tracte, de la pluja, de res...
Aneu-hi, de veritat, val la pena!

3.11.09

No ens quedem a baix

Encara que sembli un tòpic (i ho és), voldria advertir que s'acosten temps de canvi, temps d'atreviment, temps de ràbia i temps de seny i de rauxa.
Ja poden intentar els "de sempre" de dir-nos que no és ara el moment, que no cal iniciar aventures que no porten enlloc, perquè tots anem veient que alguna cosa està fallant, que calen nous aires i nous plantejaments.
Però que estiguin tranquils, que no es tracta de trencar les baralles, ni de barallar-nos, només hem de tornar a agafar les cartes, i repartir-les bé. Hi ha jugadors que ja els ha caducat el passi, que s'haurien d'aixecar de la taula i dedicar-se a altres jocs.
Que ens deixin decidir i que ens deixin parlar... Bé, no cal que ens deixin, és el nostre dret.
(http://www.calelladecideix.org)

1.11.09

I si marxéssim(n)?

Tot i haver arribat el novembre i poder estar parlant tranquilement del bon temps, de la temperatura exagerada que fa, dels anys que no havíem pogut anar a la platja aquests dies, del canvi climàtic, etc, tot i això, resulta que hem d'acabar parlant d'escàndols, corrupció, presumpcions, malversacions, robatoris (perdó, apropiacions indegudes), presons incondicionals o condicionals (pagades) i molts més etcèteres.
Arribar a la conclusió que el sistema està acabat, col·lapsat o superat és perfectament lícit i lògic, però la impotència de veure que més enllà no hi ha res és el que em deixa més decebut.
Es pot fer alguna cosa per dignificar un estil de fer política i negocis que, d'una manera o altra, tots acceptem com a habitual i "normal"?
Sóm a temps a redreçar... res?
Hem patit, i estem patint, una crisi a nivell mundial que, teòricament, ens ha(via) de canviar molts conceptes fins ara bàsics del nostre lifestyle més bàsic i preuat, però em sembla que quan ja veiem que alguns estan albirant la sortida del malanomenat pou, les coses no estan canviant gaire.
Haurem d'acabar pensant en marxar? I cap a on?
O hauríen de marxar ells?
Però és que ells són tants....