Mirades virtuals

M'hagués agradat filmar-me el dissabte al matí. Estava a casa, a la taula del menjador, assegut davant el meu portàtil com si estés en un altar concelebrant un cerimonial cibernètic.

Es tractava, senzillament, de seguir el desenvolupament de les jornades de la Catosfera. I a fe de déu que ho vaig aconseguir.

Els primers intents havien estat uns minuts abans, seguit el Twitter de l'esdeveniment des de la meva Blackberry. Però no n'hi havia prou. Al cap d'una estona ja havia desplegat tota l'artilleria.

Des de la pàgina de CDigital es transmetien en directe les imatges de les diverses ponències. I jo, a més, tenia obertes altres aplicacions. El TweetDeck em permetia actualitzar tots els twits que s'enviaven marcats amb el tag #cdigital09. El Twitter Power m'ajudava amb les intervencions dels que no seguien aquell tag. A més, anaven arribant imatges que obria amb Twitxr o amb TwitPic, tot a l'hora. I no oblidem el Facebook, per anar fent boca, o el Google Moderator on anaven sortint dubtes i opinions.

I aleshores sentia parlar de bloggers, de videoblogs, de networking, de branding, d'edemocràcia, d'eadministració, de coolhunting, d'antropologia, d'empowerment, de bussines angels, de social media, de virals, de copyleft, d'open government, de nanoblogging,... quin cap de setmana!

Però em quedo amb una frase que em va sonar a alarma i a perill. Algú va escriure a la pantalla des del seu twitter perdut en la distància:

-Atenció, que l'streaming està baix!!

(I no podia haver dit: Ei, que no se sent!!!?)

De baix a dalt

Fa uns quants dies que només em trobo construccions que comencen per la teulada...
És igual de quin tema es parli, és igual la importància que tingui, és igual la repercussió que representi, és igual.
Sempre hi ha qui va a la seva, qui està per damunt dels demés, qui ja torna quan la resta de la humanitat encara hi va.
El problema de començar per dalt és que quan l'estructura cau, l'impacte és brutal i les conseqüències són doloroses...

Participació, Consensus... i Calella (i III)

En tot aquest tema de la participació, cada vegada que veig que se'n parla oficialment s'esmenta la xarxa Consensus. I què és Consensus?
Doncs, segons la seva pròpia definició, "és una eina tecnològica dissenyada per facilitar i impulsar la informació i la participació ciutadana a través d'Internet en el món local; és l'espai de participació a Internet dels governs locals".
Però a la realitat, quins efectes n'hem vist fins avui?
Bé, personalment, jo diria que és... una mena de... desert?
Quan vaig conèixer l'existència d'aquesta xarxa m'hi vaig apuntar desseguida (el 28 de desembre de 2008, curiosa data) i des d'aleshores puc dir que he rebut uns... més o menys... 0 missatges.
És aquesta la manera d'intentar "estimular la realització d'experiències de participació ciutadana a través d'internet, millorar la comunicació entre l'ajuntament i la ciutadania i oferir espais virtuals per permetre l'organització dels ciutadans"?
De quina manera ha intentat arribar a la ciutadania? Quina és la seva presència a la xarxa? Quina metodologia fa servir?
Sembla ser que actualment s'està en procés de dissenyar un Pla director de Participació ciutadana a Calella. Sembla interessant, molt interessant, però a mi em fa por. Em fa por que no sigui un procés més d'aquells llargs i repetitius de reunir a les entitats locals, uns quants tècnics especialistes vinguts d'alguna diputació, unes quantes persones de bona voluntat, convocar unes quantes reunions cada vegada més espaiades en el temps i arribar al final amb un dossier molt ben redactat i poc ressolutiu.
I mentres tant la xarxa, la de veritat, haurà anat avançant a tota velocitat i la ciutadania haurà buscat els seus canals d'expressió propis, és a dir, haurem perdut un temps molt valuós.
De tota manera, com que el company Jordi m'ha recordat que el proper 17 d'abril se celebrarà un fòrum sobre aquest Pla director de Participació, jo intentaré apuntar-m'hi, intentaré escoltar i intentaré donar els meus punts de vista.

I, si més no, ho faré perquè he vist a la documentació (pàg. 6 i 7) que es farà amb la tècnica del "cafè-diàleg", una tècnica introduïda pel norueg Kirsten Paaby (veure theworldcafe.com), i que es suggereix que el refrigeri de les taules vagi a càrrec de l'Ajuntament de Calella (sic).

(Adjunto una imatge d'unes escales ben consensuades)

Participació... i Calella (II)

Actualment existeixen noves aplicacions, a Internet, que possibiliten la participació i la implicació directa de tots aquells que tinguin un mínim interès en qualsevol tema públic. Podem parlar d'obrir blogs i d'utilitzar les xarxes socials com un dels primers passos per entrar en aquest procés.
Si la creació del grup "Propostes per a la Riera Capaspre" i el seu blog corresponent han tingut l'impacte que han tingut, incloses les aparicions a ràdio, televisió i premsa, és perquè aquell significat de la paraula participació que dèiem no acaba d'estar suficientment clar.
Pot portar això a que els responsables públics de la nostra ciutat, per exemple, vegin una nova via d'integració en els processos de decisió?
Hauríem de suposar que sí, però em sembla que encara no...
Casualment, en les darreres setmanes ens han arribat dues noves i importants notícies. Una és l'anunci de la construcció de la doble via de tren entre Arenys i Blanes i l'altra és que l’avantprojecte de reforma de la façana marítima de Calella continua el seu camí.
Fins a quin punt els ciutadans que no estem a "primera línia", és a dir, que no estem relacionats directament amb cap partit polític, les seves direccions o les d'alguna entitat local, hem d'esperar a veure què han decidit que fem o que gaudim?
Hi haurà temps aquesta vegada de donar un mínim de veu a la ciutadania perquè aporti el seu criteri personal?
O potser, preveient que tot serà com sempre, que hi comencem a dir la nostra obrint nous canals de diàleg i, aquests sí, de participació?
Als pocs dies de que es va conèixer la notícia del pla de Rodalies de Renfe, un amic (del Facebook i de la infantesa) em va enviar una reflexió que, entre d'altres coses, deia:
"Som un poble passiu i sense esma de res? Ens poden esquarterar un Passeig, patrimoni històric, per l'article "29"? L'ajuntament sap alguna cosa des de fa temps i no ho diu ?"
La preocupació, les ganes de participar, d'implicar-se o, com a mínim, d'opinar hi són.
Aquella xarxa Consensus que enllaça la pàgina de l'Ajuntament i que, no ens enganyem, no engega ni connecta amb la gent, intentarà donar-nos veu?
O serà qüestió de tornar a anar al Facebook i obrir un nou espai que tracti tots aquests temes?
Jo, em sembla que opto per aquesta segona via i vaig a obrir el grup.
----------------
(seguirà)

Participació... i Calella (I)

Des de que vaig decidir obrir un grup al Facebook anomenat "Propostes per a la Riera Capaspre" que, d'alguna manera, qüestionava l'Ajuntament, i també els partits polítics en general, sobre la manca de processos participatius i de debat en temes importants per a la ciutat, que només sento a parlar de participació. Que si Calella té una llarga tradició participativa, que si tenim un Consell de Participació i Convivència, el Pla de Participació, entitats que participen en un munt de Consells, reunions, exposicions, trobades, etc. Aquest mateix cap de setmana, sense anar més lluny, s'han convocat uns Tallers de Prospectiva per parlar sobre el turisme que tots volem.
Doncs si el nostre govern local s'omple tant la boca amb la paraula participació, com és que a mi em segueix semblant que tenim un greu problema en quant a la participació directa dels ciutadans a les decisions de projectes importants?
I per què vaig notar tant en una tertúlia radiofònica que parlava sobre aquestes Jornades i sobre la xarxa Consensus que hi havia una apreciació clara que tot això no acabaria servint per a massa?
I sense anar més enllà, per què, si realment hi havia hagut tanta intervenció, l'activitat d'aquell grup del Facebook va acabar en la presentació d'unes al·legacions al Projecte d'ordenació de la Riera Capaspre, desestimades en un Ple extraordinari, però discutides i tingudes en compte parcialment?
On rau aquesta diferència d'apreciació sobre un mateix concepte?
Doncs, probablement, en l'accepció del significat de la paraula participació que agafem.
Mirant el diccionari veiem que "participar" vol dir: 1.Tenir part en una cosa, prendre part i 2.Comunicar, donar notícia. I a mi em sembla que l'Ajuntament, si és que personalitzem, té en compte tres d'aquestes accepcions i que jo a la que hi dono el principal significat és a la que faria quatre.
Si un projecte es presenta a una reunió a la que assisteixen deu entitats locals, podrem parlar de prendre part, comunicar i donar a conèixer, però no sempre, o millor dit quasi mai, podrem parlar de tenir-hi part. La majoria de vegades aquests Consells esdevenen una mena de senat representatiu d'entitats i associacions que el que fan és participar, com a sinònim d'assistir, a presentacions públiques d'idees i projectes.
Quants dels seus socis i membres (amb perdó) arriben a conèixer i a debatre cap d'aquells projectes? Millor que no ens ho plantegem...
Les Administracions Públiques haurien de tenir entre les seves prioritats l'aconseguir que la ciutadania s'impliqués directament en el disseny i la confecció dels diversos projectes municipals que conformaran el teixit de la mateixa ciutat.I si no és així, és aleshores quan la societat civil i els ciutadans particulars han de prendre la seva iniciativa.
----------------
(seguirà)

Passejada de records

El diumenge vam anar a fer una excursió que teníem pendent. Res massa complicat, vaja; consistia en fer un tomb pel poble on va viure un amic nostre els primers anys de la seva vida.

Va ser un repàs pels records i les vivències. Aquí l'escola, el pati, la barberia..., el cinema, l'església, les pintures..., tot anava passant davant els seus ulls. Si el miraves fixament podies repassar les imatges que ell anava explicant, i ell no et veia, és clar.

Escoltar totes aquelles vivències tan vitals, i faig una redundància expressamment, em va semblar, en alguns moments, una mena d'atracament a la intimitat del meu amic. Ell ens oferia una part de la seva vida, dels seus despertars, i nosaltres només atinàvem a imaginar-nos una part del que deixava anar.

Aquell matí vam veure volar uns rínxols daurats que s'escapaven dels dits de la memòria.

El pas dels anys ens deixa imatges com aquesta, una escala amagada, oblidada de la vida diària.

Quantes hores ha vist passar damunt seu...

No oblideu l'escala

Aquesta tarda he vist a la tele una pel·lícula amb un argument que, en un principi, semblava força estúpid però que en aquella ficció ha esdevingut tràgic. El tema era senzill, un grupet de parelles que fan una sortida en un iot, com aquells qui fossin uns nou rics i que, en un moment determinat, decideixen fer un bany. Es llencen tots a l'aigua però.... es descuiden d'obrir l'escala...

Una tonteria? Potser sí, però el cas és que de cap manera arriben a poder pujar al vaixell. I així, comença un seguit de desgràcies i... bé, al final... s'acaba.

Si us plau, no subestimeu la importància d'un element tan poca cosa com és... una escala.

Venjança?

Durant els darrers quasi quatre anys he publicat a la vora de 900 articles, o escrits, o posts, com vulgueu, en aquest blog. I tots, evidentment, amb la seva imatge pertinent d'alguna escala.

Fins aquí res de nou...

Si faig una mica d'examen de consciència podria arribar a assegurar que en cap moment he sigut irrespectuós amb ningú, escales incloses. Potser una mica crític, escèptic, àcid, irònic, sec, però mai irrespectuós.

Fins i tot, darrerament he espaiat els intervals d'escriure ja que he preferit pair primer determinats pensaments abans de deixar anar algun exabrupte fàcil i punyent.

Per tot això és que no veig a què treu cap el comportament que l'altre dia em van dedicar dos esglaons que em trobo tots els dies feiners quatre vegades just a dos metres i cinquanta centímetres de la porta d'entrada i sortida del meu centre de treball.

Si jo he pujat i baixat aquells dos esglaons tantes vegades, com pot ser que l'altre matí em trobés de cop agenollat a terra i en una posició quasi humiliant davant la mirada d'una desena de persones, en el precís instant que tenia que haver arribat a la porta d'entrada sense cap problema?

Quin moviment o quina conspiració van fer per lograr que tornés a reviure en mi aquell dolorós moment que va portar com a conseqüència el naixement i l'existència d'aquest blog?

Intentaré fer com que no hagi passat res... Oblidaré el morat que m'ha sortit al genoll esquerre i la vergonya de veure'm postrat davant alguns companys de feina que, la veritat sigui dita, van tenir un comportament cap a la meva persona molt digne.

Deixaré, en resum, aquest post com una mena d'exercici de lliure interpretació i, fins i tot, m'autocensuraré a l'hora de posar la imatge que tenia pensada i en deixaré una altra triada sense massa intenció.

Deixem-ho doncs aquí...

Fa deu anys...

Fa deu anys encara no hi havia blogs, no hi havia escales, no hi havia twitters, ni facebook, ni flickrs, ni tuentis....

Fa deu anys, recordes?

Fa deu anys, un dia com avui, però en dissabte... I aquell sol.

Fa deu anys va venir molta gent a veure com érem feliços. I ho van veure... I, si volen, ténen les portes obertes de casa per seguir-ho veient.

Fa deu anys va començar un dia... que encara dura.

Per molts anys... i gràcies.

Governar en minoria

Cada nit de recompte electoral acostumo a seguir un mateix ritual. Consisteix en fer un petit repàs a la memòria històrica i intentar recordar si el cas actual s'havia repetit anteriorment gaire vegades. És un ritual una mica absurd, no ens enganyem, però que fa uns anys tenia un cert sentit. Potser perquè "abans" els resultats eren més rotunds o potser perquè els canvis com a resultat de coalicions no es sortíen massa dels guions establerts.

I és per això, suposo, que jo sempre he sigut partidari dels governs en minoria. Com que no he estat mai directament vinculat a cap partit polític he pogut anar mantenint un romanticisme en aquest sentit que, la veritat sigui dita, em sembla que ja només mantinc jo sol.

Quan un partit guanya unes eleccions però no pot lograr fer una majoria absoluta estable amb altres formacions, sóc de l'opinió que s'ha d'arriscar a governar en minoria. Però això sí, amb l'autoritat moral que li dóna el ser el guanyador. És a dir, que la negociació i el diàleg, la política en sí mateixa, són els que faran que el govern rutlli.

Però, ai las, aquí el meu plantejament ja comença a fallar.Per què? Doncs perquè no sempre es pensa en el bé comú com a cosa prioritària. Així de senzill.

I a partir d'aquí, tot s'hi val. Això sí, sempre legalment, sempre fent servir les dues regles bàsiques: la suma i la resta. I en això sí que tots hi estan d'acord, cap se salva, cap...

De totes maneres hi ha un dubte que em té preocupat. És una suposició absurda, però avui dia mai se sap.

Suposem que a les darreres eleccions al Parlament hagués guanyat CiU, és un suposar, i que hagués pogut formar govern amb el PP i Ciutadans. Què hagués passat? Quantes pàgines i parets s'haguessin omplert de frases fulminants, d'adjectius insultants, de comparacions amb règims passats i interessos inconfessables? Quantes tombes s'haguessin remogut de tant fer-ne esment? I m'imagino aquest supòsit impossible amb CiU de guanyador, que si hagués fet el mateix siguent el segon.... Segur que ja no seríem aquí...

Ara miro els diaris d'aquesta setmana i veig PSE, PP i UPD... Però és clar, Euskadi és diferent, sí. Allò és una victòria històrica i incontestable.... sí, és clar... les majories parlamentàries són això, majories, és a dir, la voluntat popular... sí, ja ho entenc... potser que vagi a dormir, que és tard.

Ah, l'escala... ara en posaré una qualsevol... amb força criteri... Com que quedarà cap a la meitat de l'escrit, semblarà que l'he he estat buscant expressament...

Potser sí que seria millor que em dediqués a la política de partit.

Me'n vaig a pensar.... Bona nit...