Sardanes al balcó

Una de les particularitats que té el llenguatge de la música és que a part de poder ser interpretat com a tal, pot ser escrit d'una manera entenedora que el faci intel.ligible (per què serà que aquesta paraula sempre em sembla que significa el contrari?) per tothom.
És per això que podem veure els músics pendents de la seva particel.la, llegint i interpretant a l'hora, fent les dues feines al mateix temps. No tothom necessita, però, estar tota l'estona seguint el guió. Hi ha qui després de haver-ho tocat una vegada ja ho ha retingut i pot aprofitar l'estona gaudint de tot allò que té al davant.
Al món de la sardana passa el mateix amb els músics. És curiós observar-los i seguir-los-hi la mirada.
A mi m'agrada, quan la dificultat del paper m'ho permet, mirar l'entorn. En primer lloc els balladors, per proximitat si més no, encara que si tenim en compte la mitjana d'edat, la vista no és, en general, d'un interès excessiu. També he de remarcar que un bon cos ballant a ritme (de sardana) fa mirar, i molt.
Però tornant al que deia, a mi la vista se m'envà més lluny. Intento admirar una mica el paisatge que hi hagi, ja sigui mar, muntanya, verd, gris, blau... I si trobo alguna escala, millor; aprofito per recullir "material".
I d'aquesta manera, un dia, tot admirant-ne una d'escala, vaig trobar, en un balcó, una sardana. Una "mongeta" (sigui dit amb tota la tendresa del món) i unes iaies seguien de lluny la música que interpretava la cobla.
Vaig tornar a casa més satisfet aquella tarda.
------
Aquesta imatge ha estat aconseguida per un especialista. La Direcció General Corresponent prohibeix, a tots els efectes, llegir una partitura, tocar un instrument, mirar el paisatge i fer una fotografia al mateix temps.