El valor de l'amistat

L'amistat és un d'aquells valors que no saps mai com quantificar, si és que fa cap falta això de quantificar-ho tot. És com allò de posar etiquetes...
Però sí que hi ha alguns moments en què pots fer-ne una mena de valoració.
El diumenge, precisament, em van convidar a la celebració d'un aniversari, aniversari amb número rodó, per cert, i que per allò de que a mi ja se m'acosta hi vaig posar-hi més ganes que en altres casos.
I allà, intentant situar-me a mi mateix com a referència, vaig poder anar-me fixant en els diferents graus d'amistat, de proximitat, de coneixença i d'amor que hi havia entre l'amfitrió i tots els que estàvem al seu voltant.
Va ser un exercici molt gratificant, de veritat.
A la tarda, i continuant les celebracions, em va tocar un bateig....
Repetir el mateix exercici que deia abans em va seguir donant valor i sentit al que és l'amistat.

Michael Jackson, escala i records

Festa Major: Dos (a)punts finals

Si al darrer escrit escrit comentava sobre els grups musicals i la música en viu, és de justícia felicitar el treball de tots aquells que ho ténen com a referència i professió. I com a guinda final, i sense oblidar tots els demés, des del primer teclista fins als timbalers i grallers, la Festa Major ens va deixar un bon regust de boca (frase típica, no ens enganyem) amb el concert i el ball de la Metropol, bons professionals, bona feina i excel·lent presentació, a qui ja hem tingut en altres ocasions (des d'algun sopar de carrer...) i a qui els anys va millorant d'una manera important.

I, per acabar, si una vegada vaig criticar una posició de l'Ajuntament, ara també puc dir que em sembla molt millor la vista que dóna el balcó de la nostra Casa Gran.

Queda dit.

Festa Major: La crisi la paguen els músics

Ja he explicat alguna altra vegada que uns dels actes principals de la Festa Major (petita) de Calella consisteix en un seguit de sopars al carrer que es fan en diversos llocs del poble (perdó, ciutat), i que, a més, acaben amb una mica de ballaruca a càrrec d'algun grup de major o menor envergadura segons el nivell de convocatòria que ténen aquests sopars.
Segons tinc entès, fin ara, aquest apartat de la música era finançat per l'Ajuntament, però aquest any, i per culpa de la crisi, es va retirar la subvenció, encara que al final sí que es va atorgar una petita quantitat a cada veïnat perquè fos ell el que es cuidés d'organitzar la vetllada.
Com cada any, després de sopar vaig fer una volta per alguns d'aquests sopars i el resultat va ser decebedor. Allà on l'any passat hi havia un grup de 6 o 7 components ara hi havia un organista i una cantant. On el grup era de 3, ara era un teclista sol. En un altre una disco-mòbil...
Qui hi havia sortit perdent eren els músics, era la música en viu, era tothom...
Però entre tots els balls, el que em va aribar a tocar la moral va ser el del carrer Sagnier. Allà hi havia un cantant que ni intentava dissimular al darrera d'un teclat que no tocava. Tenia, presidint l'escenari, un aparell (no sé com es diu) amb tota la música gravada, tota, des de la primera nota a l'última, i ell anava prement el botó abans de començar cada cançó, sense amagar-se de res, fins i tot orgullós n'estava d'aquella orquestra enllaunada. Això sí, l'acompanyaven dos percussionistes, dos. Ja em diràs per què, si el ritme també estava tot gravat.
A veure si de cara a l'any que ve intentem recuperar la música en viu. Potser hauríen de ser menys grups, però la qualitat s'ho val.
En tornarem a parlar d'aquí un any.

Festa Major: Arròs amb escala

Estores de Corpus

Festa Major (petita)

Programa de la Festa Major de Sant Quirze i Santa Julita de Calella. En veure la portada m'he emocionat...

(Fotografia de Joan M. Arenaza)

L'evolució del sardanisme

Un dels tòpics més falsos que existeixen en el nostre món cultural i folclòric és aquell que diu que el sardanisme és una mena de cercle tancat que es nega a evolucionar tant en l'aspecte musical com en el purament formal.
Avui us porto unea mostra que això és una mentida com una casa pairal, mai millor dit...
Heus aquí dues imatges preses a l'Aplec de Calella, que se celebra puntualment el primer cap de setmana del mes de juny, ...i en portem 82 edicions.

Si observeu detalladament, veureu com l'evolució entre la primera, de l'any 2007 i la segona, del 2009, és clara i palesa. Algú pot dir que s'assemblen en

res?

Home, si sou una mica exigents, perapunyetes diria jo, sí que podríeu afirmar que l'escenari i el tendal són pràcticament iguals, les branques dels arbres són al mateix lloc, els testos i les palmeres potser ténen una retirada, que un dels contrabaixistes

sembla que encara no s'ha canviat la camisa, que els balladors del fons... vaja que hi ha alguna cosa que fa que una recordi l'altra. Però, és clar, en dos anys el món no canvia tant.

Això sí, la cadira del darrera ja no hi és i l'escala, compte amb l'escala!, l'escala és molt més moderna.

Qui s'atreveix doncs a dir que el sardanisme no evoluciona?

Una gran nit electoral

Ahir va ser una (nova) jornada electoral... i això no ens ho treurà ningú, la veritat.
Només ens faltava que les eleccions fossin al Parlament Europeu perquè el desgavell informatiu i la successió de declaracions típiques i tòpiques es tornessin més pesades i sensesentit que mai.
Vols dir que valen la pena aquestes eleccions?
Són imprescindibles?
Hi ha algun partit que es dediqui a parlar "només" d'Europa?
Tres preguntes, tres respostes, tres nos com tres catedrals...
Sort que encara tinc alguns capítols del Cor de la Ciutat gravats i així vaig passar el vespre d'una manera més digna...
Per cert, no vau veure al Franciscu com el perseguien els periodistes quan anava a votar? Sort que anava acompanyat d'una senyora i al final les càmares es van dedicar a filmar-la a ella. Pobre Franciscu.
Però hi va haver un fet al final del dia que farà que recordi aquesta jornada com una diada important, i no és pas perquè també coincidís amb l'Aplec de Calella.
Fent una darrera passejada pel Google i el Facebook vaig acabar trobant allò que portava un parell d'anys que perseguia. Avui ja puc dir que he trobat la verdadera identitat, la fotografia, el telèfon i una més de les habilitats artístiques d'un dels més grans personatges d'aquest món dels blogs.
I, com comprendreu, "hasta aquí puedo leer..."
.......................................

Una gran nit electoral

vilapou podcast

vilapou podcast

La benvinguda

vilapou podcast

L'Aplec i més coses de la sardana

Mentres escric aquesta entrada al blog, ja deuen estar acabant els preparatius de l'Aplec de la Sardana de Calella, que comença els seus actes amb un concert de la Cobla Marinada.
I si en un principi pensava parlar una mica d'aquest esdeveniment, l'Aplec Pairal de Catalunya, ara, el que em ve al cap, és una mica el ressò de la més que probable declaració de la sardana com a Dança Nacional de Catalunya per part de la Generalitat.
Per què serà que, una vegada més, torna a sortir al nostre país aquella vergonya nacional que tenim envers tot allò que ens representa d'una manera o altra?
I és que sempre que es planteja algun tema, sobretot els relacionats amb la nostra personalitat "cultural", ha de sortir aquella discussió o contestació per mor de, això sí, una modernitat o sentiment de progressisme mal entès.
Jo no vaig a dir que la sardana sigui una dança que tingui una història mil·lenària o immaculada, però sí que puc assegurar que la sardana és el ball que ens identifica, majoritàriament, tant al nostre teritori com a fora. O no?
Que potser la jota, el contrapàs o el xotis ténen tants valors històrics com la sardana? Doncs potser sí... o potser no. Quina lògica té, ara, anar a buscar defectes a aquesta dança per tal de no acabar aconseguint res més interessant, culturalment parlant? Això no treu, evidentment, que tots els balls i totes les expressions culturals del nostre país han de ser dignificades adientment pel nostre Govern.
I identificar la sardana amb el conservadurisme o, directament, amb la dreta i/o aquells "fatídics" 23 anys de bla-bla-bla..., que és una de les darreres modes entre la progressia moderna, em sembla que ja és una simplificació d'allò de "rissar el ris".
A veure si ens dediquem a sumar i no a restar, a lluitar per la nostra cultura, tota, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i aparquem d'una vegada aquest trist esport de fer-nos la traveta a nosaltres mateixos i anar-nos empetitint davant del món.

Visca....

Petit manual per no fer de "taula electoral"

De tota la paperassa que envolta les eleccions i d'entre tots els sobres que ens deixen a la bústia, n'hi ha un que és temut de veritat: la comunicació que has sigut agraciat en el sorteig de les taules electorals.
La veritat és que en la majoria de casos tampoc és una carta el que et trobes sense més ni més, sinó que és un senyor funcionari que, després d'una insistent persecució, al final t'ha localitzat i, amb un somriure d'orella a orella, et diu allò de:
-Li porto la comunicació conforme ha sigut designat com a president de taula a les eleccions del proper....
I aquí un ja no sent res més... Tot el diumenge allà a la taula? Però si jo volia... Merda!!!
Per tal d'aportar una mica de llum als possibles damnificats i donar uns petits consells, he editat aquesta breu guia.
En el cas que hagueu sigut "agraciats" amb un d'aquests premis (president, vocal, substitut, reserva...) és millor no fer-se massa il·lusions en presentar al·legacions. Tot allò de tenir un viatge emparaulat, prendre la medicació, tenir la iaia a càrrec, les entrades d'un concert, un festival de final de curs, etc., la gran majoria, queda en paper mullat, mullat per a ells, és clar...
Per tant, cal resignar-se de bon principi i buscar una altra estratègia per al mateix dia de les eleccions.
Atenció! Hi ha un principi bàsic que cal tenir en compte: la taula electoral queda constituida a les 8 del matí del dia "d'autos", no ho oblidem això. És a dir, que aquells "reserves" que a aquella hora no hagin sigut necessaris, queden totalment desvinculats de l'obligació de substituir ningú, sigui l'hora que sigui i pels motius que sigui. Que quedi clar!
Què passa en cas d'indisposició d'un membre (amb perdó) de la mesa (taula) electoral?
Atenció!! (segona vegada): Serà substituit per la primera persona que estigui a la cua dels votants!! Ho haveu entès, això? Ho haveu entès bé?
Per tant, vigileu bé quan aneu a votar. Controleu primer la cara i el posat que fan tots els que estan a la vora de l'urna i, si us sembla que desprenen bona salut, voteu. Si no, espereu i que us passin els següents de la fila, no fos que us arrepleguessin...
Vist doncs, que el que mana a l'hora de funcionar les taules electorals és la salut, arribem a l'única possibilitat que hi ha, legal, de poder-se saltar aital deure cívic i ciutadà: estar malalt. Però no una mica malalt, no, estar ingressat a Urgències entre dos quarts de vuit del matí i tres quarts de nou, aproximadament. I això s'ha de fer d'una manera molt acurada, és a dir, s'ha de calcular bé el timing d'atenció als pacients a l'hospital que hagueu triat. Penseu que l'informe d'entrada ha de deixar clar que a les vuit del matí ja ereu a Urgències, i s'ha de donar temps a que la mesa electoral s'hagi constituit. A partir d'aquí, la vostra habilitat en simular còlics nefrítics, dolors de menstruació, nàusees incontrolables, vertígens inaguantables o lumbàlgies és mèrit vostre i és la vostra salvació a la vegada.
En cas contrari, perdre un dia per la nostra salut democràtica potser tampoc anirà malament, perquè... amb la salut, no sé si s'hi pot jugar...
Au, doncs, salut!
...............................
P.D.: M'oblidava de dir que qualsevol component de la taula que "desitgi" acabar abans d'hora la seva tasca, només ha de "patir" una "crisi" fulminant com les descrites anteriorment i serà substituit immediatament pel primer que passi per allà en aquell moment....