28.2.09
27.2.09
"La generación del piercing y la página web...
En aquests moments en que Internet està canviant molts usos socials i les seves aplicacions estan fent trontollar alguns pilars que fins fa quatre dies semblaven inamovibles, és quan podem veure com en serà de difícil el treure alguns "tics" i algunes opinions predeterminades.
A ningú se li escapa que el sector del periodisme és un d'aquells pilars que deia abans. La velocitat de la notícia és més ràpida a la xarxa que al paper i la proliferació de canals virtuals fora
de l'oficialitat plantegen dins el mateix sector unes lluites constants tant ideològiques com econòmiques i socials.
Fins a quin punt és menys fiable el periodista freelance que treballs online que el diari carregat d'història amb tots els seus mitjans i els seus interessos? Aquesta podria ser una de les preguntes valorades en un milió...
L'altre dia, en una d'aquelles tertúlies televisives on es parla trepitjant les converses dels demés, tot i ser personalitats de solvència contrastada en els mitjans, María Antonia Iglesias deixava anar, parlant sobre uns joves detinguts per l'assassinat d'una jove, una frase que deia:
"Estos jóvenes, representantes de la generación del piercing y la página web..."
La veritat és que aquesta associació instintiva entre la joventut, el piercing, la delinqüència i la pàgina web em va fer mal. Com pot parlar així, per més que estigui en una tertúlia cridanera, una periodista de llarg recorregut professional?
Quin camí li queda a aquesta classe periodística per assimilar la velocitat de desenvolupament de les aplicacions 2.0 en el seu àmbit?
Espero que els nous profesionals, més joves, amb algun piercing i alguna pàgina web, vagin apartant del camí aquelles opinions tan passades i fora de lloc.
Esperem-ho.
A ningú se li escapa que el sector del periodisme és un d'aquells pilars que deia abans. La velocitat de la notícia és més ràpida a la xarxa que al paper i la proliferació de canals virtuals fora
de l'oficialitat plantegen dins el mateix sector unes lluites constants tant ideològiques com econòmiques i socials.Fins a quin punt és menys fiable el periodista freelance que treballs online que el diari carregat d'història amb tots els seus mitjans i els seus interessos? Aquesta podria ser una de les preguntes valorades en un milió...
L'altre dia, en una d'aquelles tertúlies televisives on es parla trepitjant les converses dels demés, tot i ser personalitats de solvència contrastada en els mitjans, María Antonia Iglesias deixava anar, parlant sobre uns joves detinguts per l'assassinat d'una jove, una frase que deia:
"Estos jóvenes, representantes de la generación del piercing y la página web..."
La veritat és que aquesta associació instintiva entre la joventut, el piercing, la delinqüència i la pàgina web em va fer mal. Com pot parlar així, per més que estigui en una tertúlia cridanera, una periodista de llarg recorregut professional?
Quin camí li queda a aquesta classe periodística per assimilar la velocitat de desenvolupament de les aplicacions 2.0 en el seu àmbit?
Espero que els nous profesionals, més joves, amb algun piercing i alguna pàgina web, vagin apartant del camí aquelles opinions tan passades i fora de lloc.
Esperem-ho.
25.2.09
Aires de Carnaval
S'acaba ja el Carnaval (i el Carnestoltes, és clar...), s'acaba el dimecres de cendre (aquell dia que anaves a missa i et posaven al cap, damunt del 
cabell, perquè aleshores sí que en teníes, una mica de cendra que intentaves aguantar que no caigués en tot el dia...), s'acaba la temporada...
cabell, perquè aleshores sí que en teníes, una mica de cendra que intentaves aguantar que no caigués en tot el dia...), s'acaba la temporada...Sí, la temporada, perquè els músics tenim l'any una mica canviat: la temporada va de Carnaval a Carnaval, de Carnestoltes a Carnestoltes, si voleu, i així encara som una mica més estranys que la resta dels humans. Un any que no comença ni acaba mai el mateix dia, ni en té la mateixa quantitat de dies.
Avui s'ha acabat l'any i demà en comença un altre.
Feliç any nou a tothom!
23.2.09
Entrevista
Parlem amb Josep Barri, músic de cobla, blocaire i maresmenc de socarrel. Fa tres anys i mig que des del seu blog "vilapou" mostra la seva personalitat deixant la porta oberta a un diàleg constant.
A què es dedica professionalment?
Sóc contrabaixista i toco a la Cobla Ciutat de Mataró i, a més, administratiu en una empresa tèxtil. Dos sectors tocats sempre
per la crisi.
I què li agrada més de la seva feina?
M'agrada la música i veure com la gent s'ho passa bé... encara que sigui escoltant sardanes.
I menys?
Tot i ser una dels nostres trets diferencials, la música de cobla no està suficientment valorada.
Però la seva afecció, en realitat, és...
El que m'agradaria de veritat és saber tocar bé uns quants instruments, encara que vaig començar a estudiar matemàtiques i arquitectura. M'agradaria saber de tot.
Com a persona, com es definiria?
Crec que sóc normalet, del piló. Una mica tímid i llunàtic, com a bon Cranc, i intento estar preocupat pels demés.
Llibre, pel·lícula i música preferida?
Un llibre que encara no he llegit, Incerta glòria, de Joan Sales; una pel·lícula, Tasio, i tot això regat amb música de Jazz (amb majúscules).
L'esport que li agrada més és...
El bàsquet.
Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Intentaria obrir la política als ciutadans i, a canvi, els exigiria més participació i compromís. A partir d'aquí seria més fàcil canviar coses.
I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
Sempre he dit que si jo fos milionari, tots viuríem més bé...
Un fet històric que l'hagi impressionat especialment?
No ho sabria dir, però potser qualsevol que s'hagi lograt amb les aportacions i la lluita de molta gent, sumant molts petits esforços.
Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
Cap en especial. Com deia abans, valoro molt la col·lectivitat.
En una amistat què és el que valora més?
La sinceritat.
I en una parella?
Igualment, la sinceritat. La relació de parella és el grau més alt d'amistat.
Per què li agrada viure al Maresme?
Hi visc des del meu primer dia i em sembla que aquí tenim de tot, en situació, en paisatge, en recursos, i en gent.
I què hi troba a faltar?
Diguem que m'hi sobra una mica d'egoisme i individualisme.
Com a blocaire, quina és la seva opinió sobre aquest mitjà del qual vostè és un habitual?
El blog et dóna la possibilitat de deixar anar tot allò que tens ganes de dir i, al mateix temps, de sentir les opinions dels que et llegeixen. És un espai on pots mostrar la teva personalitat però quedant obert a un diàleg constant.
Per cert, per què les escales són les protagonistes del seu bloc?
No sé si mai us heu fixat en els enfustissats on toquen les cobles. La veritat és que n'hi ha de força "perillosos". Un dia i per culpa d'una escala que no era al seu lloc vaig caure i em vaig trencar un braç. Vaig decidir que algun dia ho explicaria al món. El descobriment dels blogs em va permetre parlar de la meva vida de músic i de tot allò que em vingués al cap. I a cada escrit hi afegeixo una escala, com a homenatge. Ja porto 3 anys i mig amb el blog "vilapou".
Com a músic de cobla, com veu el futur sardanista a casa nostra?
En quant a músics no crec que mai hi hagi problema, però els balladors s'estan fent grans i la pedrera no acaba de pujar. Em sembla que algun dia s'haurà d'anar replantejant el tema de les ballades i reconvertir-les en audicions. Però cal l'esforç de tots. La música s'ho val.
Quins projectes té per endavant en el món real i en el món virtual?
En el món real només espero anar vivint la vida i gaudir-la amb els meus. En quant a aquesta virtualitat en que em moc, m'agradaria potenciar els processos participatius de la gent amb les administracions i els poders públics i polítics, lograr establir més canals de comunicació real entre els de dalt i els de baix per anar reduint les distàncies que ens separen.
-----------------------------
Publicat al Diari Maresme per Ramon Teixidó
A què es dedica professionalment?
Sóc contrabaixista i toco a la Cobla Ciutat de Mataró i, a més, administratiu en una empresa tèxtil. Dos sectors tocats sempre
per la crisi.I què li agrada més de la seva feina?
M'agrada la música i veure com la gent s'ho passa bé... encara que sigui escoltant sardanes.
I menys?
Tot i ser una dels nostres trets diferencials, la música de cobla no està suficientment valorada.
Però la seva afecció, en realitat, és...
El que m'agradaria de veritat és saber tocar bé uns quants instruments, encara que vaig començar a estudiar matemàtiques i arquitectura. M'agradaria saber de tot.
Com a persona, com es definiria?
Crec que sóc normalet, del piló. Una mica tímid i llunàtic, com a bon Cranc, i intento estar preocupat pels demés.
Llibre, pel·lícula i música preferida?
Un llibre que encara no he llegit, Incerta glòria, de Joan Sales; una pel·lícula, Tasio, i tot això regat amb música de Jazz (amb majúscules).
L'esport que li agrada més és...
El bàsquet.
Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Intentaria obrir la política als ciutadans i, a canvi, els exigiria més participació i compromís. A partir d'aquí seria més fàcil canviar coses.
I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
Sempre he dit que si jo fos milionari, tots viuríem més bé...
Un fet històric que l'hagi impressionat especialment?
No ho sabria dir, però potser qualsevol que s'hagi lograt amb les aportacions i la lluita de molta gent, sumant molts petits esforços.
Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
Cap en especial. Com deia abans, valoro molt la col·lectivitat.
En una amistat què és el que valora més?
La sinceritat.
I en una parella?
Igualment, la sinceritat. La relació de parella és el grau més alt d'amistat.
Per què li agrada viure al Maresme?
Hi visc des del meu primer dia i em sembla que aquí tenim de tot, en situació, en paisatge, en recursos, i en gent.
I què hi troba a faltar?
Diguem que m'hi sobra una mica d'egoisme i individualisme.
Com a blocaire, quina és la seva opinió sobre aquest mitjà del qual vostè és un habitual?
El blog et dóna la possibilitat de deixar anar tot allò que tens ganes de dir i, al mateix temps, de sentir les opinions dels que et llegeixen. És un espai on pots mostrar la teva personalitat però quedant obert a un diàleg constant.
Per cert, per què les escales són les protagonistes del seu bloc?
No sé si mai us heu fixat en els enfustissats on toquen les cobles. La veritat és que n'hi ha de força "perillosos". Un dia i per culpa d'una escala que no era al seu lloc vaig caure i em vaig trencar un braç. Vaig decidir que algun dia ho explicaria al món. El descobriment dels blogs em va permetre parlar de la meva vida de músic i de tot allò que em vingués al cap. I a cada escrit hi afegeixo una escala, com a homenatge. Ja porto 3 anys i mig amb el blog "vilapou".
Com a músic de cobla, com veu el futur sardanista a casa nostra?
En quant a músics no crec que mai hi hagi problema, però els balladors s'estan fent grans i la pedrera no acaba de pujar. Em sembla que algun dia s'haurà d'anar replantejant el tema de les ballades i reconvertir-les en audicions. Però cal l'esforç de tots. La música s'ho val.
Quins projectes té per endavant en el món real i en el món virtual?
En el món real només espero anar vivint la vida i gaudir-la amb els meus. En quant a aquesta virtualitat en que em moc, m'agradaria potenciar els processos participatius de la gent amb les administracions i els poders públics i polítics, lograr establir més canals de comunicació real entre els de dalt i els de baix per anar reduint les distàncies que ens separen.
-----------------------------
Publicat al Diari Maresme per Ramon Teixidó
18.2.09
13.2.09
Me'n vaig a l'Empordà. Som-hi?
Aquest cap de setmana me'n vaig a fer allò que en diuen "turisme rural". No m'agrada gens aquesta expressió, però diguem que és la més "oficial".
Jo marxo avui, divendres, després de dinar, en direcció a l'Empordà i he pe
nsat que si algú vol seguir una mica la ruta, també ho pot fer, si vol.
nsat que si algú vol seguir una mica la ruta, també ho pot fer, si vol.Una de les darreres eines que ha dissenyat Google és el Latitude, una aplicació que relaciona el Google Maps i el mòbil. Consisteix en crear una xarxa d'amics que es mostren mútuament la seva situació al mapa. És a dir, des del teu mòbil pots saber sempre on són els teus companys.
Per si algú considera que aquesta és una mostra més de control i seguiment de les persones, puc dir que, en primer lloc hi ha la possibilitat de no afegir-s'hi, i, també, l'opció d'enganyar els demés donant una posició fictícia fixa. Són maneres de seguir "el joc".
En tot cas, si algú vol seguir el meu cap de setmana, només ha d'entrar al Latitude al seu mòbil i afegir-me com amic (vilapou@gmail.com)
Us espero, ens ho passarem bé.
11.2.09
Preguntes...
Avui estava fent un petit repàs al "magatzem" d'escales i m'he trobat amb aquesta.
És una escala per fer-li preguntes:
D'on vens? Cap on vas?
Sempre has sigut així? Quines pretensions tens?
Qui et va dissenyar?
T'agraden els triangles?
Quanta gent et fa servir cada dia? I cada setmana?
No riu la gent quan et mira?
Ets perillosa? T'has rebelat contra algú?
Estudies o treballes...?
8.2.09
Escales terapèutiques?
Si hi ha una cosa que em pot és la meva nebodeta.... no hi puc fer més. I si del que parlem és de la seva salut, encara més.
Fa uns dies la meva germaneta (ella també és -eta) em va dir que a la nena se li havíen de fer 
unes proves, de rutina, però unes proves. La primera pregunta va ser ràpida:
unes proves, de rutina, però unes proves. La primera pregunta va ser ràpida:-Que passa alguna cosa?
I la resposta més ràpida encara:
-No res, el pediatra que li vol fer això, unes proves. Només es tracta de fer-li unes analítiques i una petita prova.
El cas és que es tractava d'"excitar" no sé quina hormona per veure com funcionava.
El procediment, més o menys, va consistir en:
Primer, fer una analítica (punxada), donar-li unes pastilles i enviar-la a casa un parell d'hores. Després, una altra analítica (punxada) i cansar-la uns vint minuts... pujant i baixant escales! I, per acabar, una altra analítica (tercera punxada...) i cap a esmorzar un bocata enorme.
Pobre nebodeta, tres punxades en un matí i una sessió terapèutica de pujar i baixar escales.
Potser és la primera vegada que dic: maleïdes escales!
6.2.09
2.2.09
2 del 2, un any de la Catosfera 2.2
Malament aniríem si ens oblidéssim de determinades dates, i sobretot si són de les que marquen...
La setmana passada va fer un any de les 1eres. jornades de la Catosfera i, la veritat sigui dita, no
m'ha semblat que aquest aniversari hagi aixecat massa rebombori. De totes maneres espero amb ànsia que arribi la propera convocatòria (a primers de març, potser?) per fer la meva posada de llarg (si m'hi volen) enmig de tanta personalitat...
Però la diada que a mi em porta un record emocionant és la que se celebra avui. I és que avui fa un any de la celebració d'una gran trobada blocaire, potser de la trobada més real de blocaires, la que va ser anomenada Catosfera 2.2 del 2 del 2.
Si llegiu o recordeu el post que acabo de deixar enllaçat pot ser que aquelles imatges us vinguin als ulls i, com em passa a mi, acompanyades d'alguna llagrimeta.
La veritat és que se m'han apilonat tantes coses per dir que ho deixo aquí...
Avui vull viure de records...
I l'escala que ens acompanya va ser caçada també aquell 2 de febrer de 2008 a Granollers.
Salut!
La setmana passada va fer un any de les 1eres. jornades de la Catosfera i, la veritat sigui dita, no
m'ha semblat que aquest aniversari hagi aixecat massa rebombori. De totes maneres espero amb ànsia que arribi la propera convocatòria (a primers de març, potser?) per fer la meva posada de llarg (si m'hi volen) enmig de tanta personalitat...Però la diada que a mi em porta un record emocionant és la que se celebra avui. I és que avui fa un any de la celebració d'una gran trobada blocaire, potser de la trobada més real de blocaires, la que va ser anomenada Catosfera 2.2 del 2 del 2.
Si llegiu o recordeu el post que acabo de deixar enllaçat pot ser que aquelles imatges us vinguin als ulls i, com em passa a mi, acompanyades d'alguna llagrimeta.
La veritat és que se m'han apilonat tantes coses per dir que ho deixo aquí...
Avui vull viure de records...
I l'escala que ens acompanya va ser caçada també aquell 2 de febrer de 2008 a Granollers.
Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)