El (meu) dret a decidir

Fa uns dies vaig llegir al diari que aquella que un dia ha de ser la Reina d'España (millor posem-ho tot en majúscules) s'havia fet una petita intervenció a l'apèndix nassal per tal de corregir alguna lleugera dificultat respiratòria.

En aquell moment ja no s'escapava a ningú que el que s'havia fet tan elevada dama era una operació d'estètica per reconduir a uns cànons més estilitzats el seu nasset.

Diguem que fins aquí la cosa no passava, per a mi, de ser una vulgar (i estúpida) anècdota.

Però ahir va córrer per mans d'unes amistats meves, majoritàriament femenines, un exemplar d'una publicació d'aquelles anomenades de la premsa de color de rosa, on es veia allò de l'"antes" i el "después" de la monàrquica cara, i quina no va ser la meva sorpresa quan em van fer l'informe corresponent de la seva anàlisi:

-Hi ha una modificació de la corba de la nàpia.

-Es percep un escurçament de la barbeta.

-Ha desaparescut alguna arruga.

-Es nota una modificació del volum dels pòmuls.

-I, finalment, sembla que la inclinació de la línia ocular s'ha adreçat modestament.

Si a tot això hi afegim un "dossier" arribat directament de "Palau" en el que se m'informa que s'Altesa va tornar precipitadament de la cita olímpica sota l'excusa que enyorava les seves criatures, i ho va fer en un vol "militar" fletat per aital aconteixement, quan en realitat va ser per tocar-se la cara, aleshores un servidor se sent lleugerament ofès, enganyat i estafat.

Que no ho pago jo, tot això? Que no ha de ser algun dia (no ens enganyem...) la meva Reina? Que no hauré de veure la seva faç a les parets d'edificis oficials, bars, cabines de camions i, probablement, monedes?

Doncs, per què ningú no m'ha demant l'opinió en això del nas i els pòmuls, eh?

"Això" també forma part del meu dret a decidir!

Pobres animalets...

És necessari anar llençant menjar a tots els animalets que s'acosten a la vora de la taula?

Amb la meva actual afició al Facebook, estic a punt de crear un Grup al respecte...

La setmana passada, per exemple, la família Vilapou estava passant uns dies en un "hotelet" de la costa: sol, piscina, platja, esmorzar, dinar, sopar, més sol, més piscina, més platja, i així uns quants dies.

Cap al final de la tarda sempre venia bé seure en una terrasseta amb vistes a les roques i al mar, tot prenent unes begudes, copeta de cava per a la senyora i cocacola (d'ampolla, què hi farem...) per a mi.

Jo, en principi, no soc massa amant de segons quines tapetes per acompanyar les begudes, sobretot si no les has demanat, però en aquest lloc ténen el costum de posar un petit vol amb cacauets salats que, la veritat sigui dita, feia més nosa que servei. El moment era ple de tranquilitat, la vista incomparable, l'aire refrescava en la seva justa mesura, el sol s'estava ponent i llençava els darrers tons vermellosos que es barrejaven amb els blaus i els verts del mar. Tot desprenia pau i harmonia... fins que el nen de la taula del costat va començar a llençar cacauets a la boca d'una gavina que passejava ufanosa per la barana... I no van ser dos, ni tres, no, el vol sencer li va endinyar! Com a mínim una cinquantena de manís van anar volant de les mans del nen al bec de l'au, tot ben amanit, la veritat sigui dita, amb les rialles dels seus pares.

Quin quadre més artístic...

Era necessari? Calia? I calia, l'endemà al matí, tornar-hi amb els cacauets i la gavina voladora? No ho acabo d'entendre, la veritat, perquè un momentet fa gràcia, però el nen semblava que tingués un braç mecànic expenedor de menjar per a ocellots afamats.

De fet, però, ni el nen, ni la gavina, ni els cacauets, van arribar a ocupar massa espai en el meu disc dur "vacacional", i van acabar sortint per la porta del darrera de la meva memòria.

Però fins ahir, només fins ahir, que en una visita, diem-ne que de cortesia vers un familiar, a l'hospital, vaig veure aquest rètol enganxat al vidre de la finestra: "No doneu menjar als coloms".

Astorat, perplex i garratibat vaig quedar, i encara ho estic...

La gent es dedica a llençar menjar als coloms des de les finestres de les habitacions de l'hospital?

És una manera d'amagar la baixa qualitat d'aquest menjar?

O és que ens hem tornat una mica..., una mica..., deixem-ho.

Acondicionant

Quan arriben uns dies d'aquells que es repeteixen cada any, intento no llegir el que vaig escriure anteriorment. I no és perquè no em vingui al cap el mateix, no; és perquè crec que ho he de dir, i si les paraules es repeteixen exactament, tant li fa.

Després de fer uns dies de vacances i de retornar o, millor dit, d'intentar retornar a la normalitat més quotidiana, els moviments inicials son més lents del que tocaria. Ens hem d'anar acondicionant, o reordenant que posa al diccionari. Hem de posar-ho tot al seu lloc, trobar cada floreta, cada fulla del jardí, i reubicar-la al seu lloc original. Una feina de jardiner...

És una tasca una mica feixuga, sí, però ens toca fer-la cada vegada que tornem d'aquest meravellós desordre que són les vacances.

No nedo

L'altre dia vaig arribar a la platja d'una cala (quasi) paradisíaca, si no fos perquè estava plena de gent a vessar i no quedava lloc ni per a una trista tovalloleta, i, tal com anava jo, vestit "de carrer", me'n vaig adonar que estic perdent les ganes de banyar-me. Aquest estiu em sembla que només m'he llençat a l'aigua dues o tres vegades. Ni a la piscina, aquestes vacances...

Per què deu ser això? És inversament proporcional a l'edat, això de tenir ganes de nedar?

O té relació amb el pes? El meu, és clar...

O és que he agafat por al desconegut? Por a què em puc trobar, a les "meruixes", que deia aquell?

Tornaré a ser el d'abans? (en relació a això de nedar, és clar...).

O és que ara ja començo a tenir memòria d'aquella selectiva, que només recordo el que feia bé?

Encara que, de fet, veig força gent més gran que jo que sí que es banya. Per tant, l'any que ve serà el bo, segur, el del retorn a les onades.

Té alguna relació tota aquesta marejada mental amb que demà torno a treballar?

Vacances... sense paraules

Au revoir, Mrs. Marple

Quan vam decidir anar a passar uns dies a Carcassonne i els seus voltants no teníem clar on ens allotjaríem. La primera idea va ser un hotel i Internet és l'eina més útil en aquests cassos. Però entre que en uns no hi havia lloc, altres no donaven garanties de la relació qualitat-preu (es podria obrir un blog sencer per parlar de les "toilettes" d'aquell país... tan primmirats i normatius que són en algunes coses...) i altres semblaven enganys directament, vam decidir provar el tema de les cases rurals, o les gîtes, en aquest cas.

Tot i que la primera impressió que vaig tenir quan vam llogar les habitacions era poc positiva, les imatges que ens va enviar la "nostra Mrs. Marple" em van fer canviar el gest de la cara. Només cal mirar l'escala que tenia la casa. La resta, per força havia de ser original.

I ho va ser. Vam batejar desseguida a la mestresa com a Mrs. Marple, perquè era una senyora anglesa (hi, hi, hi, hi...) petitona, amb les seves olleres petites, la seva rialla (hi, hi, hi, hi...), els seus dos gatets (Albert i Gorge), el seu Mac i aquesta casa, amb una decoració retro-neo-moderna impressionant.

L'única intriga, o la gran intriga que ens ha quedat és l'origen de Mrs. Marple. Ella diu que va comprar aquesta casa fa cinc anys i va muntar el negoci, però no, segur que no. Al darrera hi ha alguna cosa amagada, un "desengany amorós", un vell combatent perdut en alguna guerra llunyana, una tristor penjada en l'ambient...

Aquesta escala amaga algun trist secret, segur...

Au revoir, Mrs. Marple!

Final de dia barroc

Acabar el dia assistint a un concert de música barroca a la Catedral de Carcassonne et fa oblidar qualsevol mal moment que hagis tingut. La veritat és que estar de vacances i admirar joies històriques no deixa massa temps per al mal humor, però algunes actituds "humanes" sí que ho poden lograr.

Però no és moment de buscar cap mal record. Em vull quedar amb les imatges de la Cité de Carcassone, de la Minerve, d'una "bona" Cassoulet, de bons paisatges, de la nostra Mrs. Marple, de ponts, vinyes, escales, pedres... moltes pedres.

No tinc temps de concretar cap tema perquè les neurones van a massa poca velocitat aquests dies; temps hi haurà.

Ara, aquesta nit, vull que m'acompanyi el record de Les Musiciens de Cythère.

--------------

Frase del dia: "Ens ha sortit bé sortir per la sortida que hem sortit"

Engega la temporada

És el minut 30 i 52 segons de la segona part i he decidit canviar el sentit de l'escrit d'avui. El simplifico o, millor, em simplifico. Deixo la seriositat aparcada al sofà i em llenço als braços de la promíscua diversió esportiva.

Ha engegat la temporada i s'està disputant el primer partit oficial.

Aaaaaiiii... Res, total res...

No penso discutir més sobre la conveniència d'un canvi de direcció al club. Ho deixo en mans de la "sobirana" assemblea i que el president ho llegeixi com vulgui.

El xou ha començat i no es pot perdre més temps.

Goooooolllllll..... d'Eto'o....

Tothom aplaudeix, tothom està content i el duet Escobar-Pitxi ha reaparescut sobre les cendres de la temporada passada...

Que no pari la música!

El cor de la ciutat. Capítol 1624

Aquesta tarda, 29 dies després de la seva emissió, he vist el darrer capítol de la temporada del Cor de la Ciutat. No sé si a algú li pot semblar estrany (a mi no, la veritat), però el seguiment de serials diaris comporta, de vegades, aquest petits problemes d'ajustaments d'horaris. En una família tothom té les seves ocupacions i les seves prioritats, i a Can Vilapou, com a totes les llars, no podem seguir com ens agradaria la graella de la televisió.

Així, entre una cosa i l'altra, anem gravant cada dia els capítols o les pel·lícules que ens interessen, i quan el temps ens ho permet ens anem posant al dia de tot allò que tenim pendent.

El dia que es va emetre el darrer capítol d'aquesta temporada del Cor, portàvem un petit retard d'unes quatre setmanes i mitja i, com és evident, no vam poder seguir la gala final en directe.

Aquest cap de setmana hem pogut posar-nos al dia dels últims 9 capítols fins que avui, a les cinc i vint-i-cinc de la tarda hem vist l'escena final (la qual cosa ens ha impedit anar a la platja...).

He de confessar que, emocions dremàtiques a part, ara em sento molt més tranquil, descansat i relaxat. Aquell capítol final em portava intrigat des de feia 29 dies. Ja puc continuar les vacances... Quin descans!

Degut a aquest problemes d'ajustaments horaris "i tal", no he pogut trobar cap escala relacionada amb el Cor de la Ciutat i us deixo aquesta altra que és de Ventdelplà, sèrie de la que també en soc seguidor, evidentment... Suposo que em perdonareu la "llicència".

Avui no diré res

Avui és un dia qualsevol, com un altre... si-no-fos que avui és 9 d'agost. Escric això a l'hora zero del dia, abans que ningú hagi comunicat res de res sobre cap tema d'importància cabdal, com per exemple....
Ara he repassat quan jo mateix havia escrit un post amb el títol "9 d'agost", i va ser el 25 de maig. Per què aquell dia? Doncs ja no ho recordo... però m'ho veia a venir.
I avui no faré cap declaració sobre "allò" que ens ocupa perquè avui no hi res de què parlar. Em sembla que hauríem de deixar ja de banda la innocència i començar a ser seriosos. Podem ara reivindicar l'acompliment d'un Estatut que nosaltres mateixos vam deixar a la categoria de no-res? Un projecte que al cap de dos dies ja hi havia qui el volia esmenar? Poden parlar gaire fort aquells que durant la negociació van estar als dos costats de la taula, depenent de qui fos l'interlocutor? Algú creu que ténen cap força?
Perquè és molt fàcil donar les culpes als que van tancar el "pacte", però s'ha de recordar que un d'aquells dos era dels "seus". Algú es pensa de veritat que a Madrid, o a Espanya sencera, estan gens preocupats avui? Que ténen cap por del que puguin fer els "companys" d'aquí?
No, amics i coneguts, no. El que nosaltres ens esverem "aquí", allà els importa poc. Ja podem anar fent declaracions de tots els partits, de la societat civil i econòmica, és igual. Qui recorda aquella gran queixa sobre l'aeroport que van fer totes les forces vives del país? Quatre ratlles van omplir els diaris "d'allà"... i la queixa ha quedat en un no res.
En algun lloc vaig escriure el dia que es van publicar les balances fiscals, que allò no havia d'haver passat mai. Perquè per a "ells" aquesta era la demostració que tot funciona, que el país va endavant, que podem pagar i ser solidaris perquè generem riquesa, i que les nostres infraestructures segueixen funcionant amb alguna petita avaria. Això és el que pensen "ells" i el que els dóna tot el pes de la raó, de la seva raó. I "ells" són els que marquen el ritme, no ens enganyem.
Avui potser algú farà grans declaracions, promeses, amenaces... Res, amics, res de res. Demà serà dia 10, i vindrà l'onze i el dotze, i el setembre i el que faci falta, perquè "ells" ja han donat la seva proposta i, per a ells, això ja compleix tots els estatuts que es vulguin.
Si algú encara es pensa que avui es deixa de complir la legalitat és que no sap en quin món viu.
I si algú encara es pensa que aquesta data marca un abans i un després d'alguna cosa, és que encara té la innocència i la bona fe com a senyera. Potser que les perdi d'una vegada i comenci a tocar de peus a terra que hi ha molta feina a fer. Llàstima que d'aquí uns mesos "els que manen" (aquí) hauran canviat els discursos d'avui.
Però jo avui no diré res sobre la financiació, no val la pena...
I deixaré una escala de ben lluny, del mig de l'Atlàntic, de Madeira, perquè és al mig de l'oceà on massa vegades em sembla que visc...

És hora d'escriure

Sempre he admirat, i m'ha intrigat a l'hora, com s'ho fan els escriptors, articulistes, etc., que han d'entregar un escrit d'una manera fixa, ja sigui diàriament o setmanalment. I tot això amb una qualitat poc discutible, és clar.

Perquè, no ens enganyem, els que tenim un blog i fem les nostres entrades força regularment, no depenem d'aquesta qualitat "literària". Per començar (i per acabar) ja no ens hi guanyem la vida. Què dic cobrar, si a nosaltres el que ens fa és perdre temps, d'una manera relativa, o millor dit, invertir temps a fons perdut... Però els nostres escrits són "d'usar i tirar" i si no valen gaire res ningú s'ofendrà massa (jo segueixo reivindicant la component terapèutica que té (per a l'autor) el manteniment d'un blog).

Com ja ho he dit alguna altra vegada, jo soc home de "La Vanguardia". Suposo que hi té a veure que quan era petit ja veia aquest diari a casa els avis, després a casa els pares i, és clar, una vegada assolida la independència (compartida), el diari va arribar a casa quasi solet.

Doncs tot això ho deia perquè quan els diumenges obro el "Magazine" i veig aquells autors: Quim Monzó, Carlos Ruíz Zafón, Andrés Trapiello, Jordi Labanda (amb els seus articles dibuixats), Lucía Etxebarria, em pregunto:

-I com s'ho deuen fer quan s'han proposat escriure alguna cosa i veuen que es va acostant l'hora d'anar al dentista?

Que pugin les hipoteques!

Fa uns dies ens va arribar una carta (amb repetició) de l'entitat bancària que, podríem dir, és co-propietària de la nostra llar. Ens proposava que podíem canviar el tipus d'interès de la nostra hipoteca de variable a fix per 2 o 3 anys. Sense cap cost addicional, és clar.

Una vegada fetes les consultes pertinents als meus "assessors" he arribat a la conclusió que sí, que puc canviar l'interès al que ells em proposen per un parell d'anys. Quin "truqui" té això? Doncs només que adquireixes un compromís, que te la jugues, vaja, a endevinar que l'economia seguirà anant una mica malament durant els dos propers anys, i que no tindràs cap preocupació cada vegada que s'acosti la revisió anual.

I ara em trobo que per un costat estic esperant que l'economia del país millori, que quan acabin les vacances trobi la porta de la fàbrica oberta, que la construcció es recuperi perquè els ajuntaments recaptin impostos i els seus departaments de cultura puguin llogar cobles, que el petroli baixi i el gasoil torni a ser més barat que la gasolina, que els interessos baixin, en resum.

I per l'altre costat espero que l'economia segueixi una mica el seu camí erràtic, no molt, només un parell d'nys, però sí el mínim perquè el meu nou interès fix em resulti rendible.... I això em fa sentir una mica traïdor.

Em sembla que la imatge d'aquestes escales representen prou fidelment com em sento en aquests moments...

Concert d'Angels of Mercy

Em sembla que mai m'hagués imaginat que a partir de tot aquest moviment del meu blog i les meves noves "relacions" arribés a anar a més d'un acte. Però vet aquí que fa dues setmanes vaig estar en un sopar de la Llopasfera calellenca, la setmana passada en un altre sopar amb l'Àngel Colom convocat des del blog d'en Dessmond i ahir vaig assistir a un concert d'un grup en el que hi toca en Puji. I tot això, per a una persona com jo que acostuma a quedar-se sempre a la darrera fila dels "puestos", és realment sorprenent.

Del concert aquest d'ahir, dels Angels of Mercy, me'n vaig enterar via Facebook, encara que després ho he anat trobant en altres bandes. El grup està format per Sergi Silva cantant, Sergio Gregorio guitarra solista, Dani Rambla guitarra rítmica, Carlos Gregorio bateria i Jordi Pujadas al baix, i toquen bàsicament cançons de Dire Straits. Puc dir, i ho dic, que em van sorprendre molt gratament. Jo no sabia què em trobaria, ni al local, el Bar l'Espigó de Mataró, ni a l'escenari, però penso repetir alguna altra vegada les dues coses. Els solos (potser hi faltava una mica de volum) estan impecablement interpretats, la veu és molt correcta i el ritme, amb el baix d'en Puji molt contundent, aguanta molt bé el pes dels temes: un notable alt.

Sobre allò que m'interessa a mi, les escales i els escenaris, no tinc massa a comentar, ja que van tocar a peu pla (així es van estalviar perills...). Per aixó l'escala que he posat és de la part del davant de l'edifici, l'Escola Universitària.

I només, per acabar, voldria demanar excuses si alguna senyora o senyoreta es va trobar més d'una vegada amb la meva mirada (discreta) al damunt, però és que la Candela havia dit que potser hi assistiria i jo intentava relacionar alguns records de fotos del seu blog amb... Bé, millor que ho deixem estar...

..... 3 .....

No puc dir allò de "sembla com si fos ahir", perquè el temps passa... i es nota, però si he arribat a 789 escrits, també puc seguir, no?
Gràcies per llegir-me!