29.6.08

La Mireia i una escala

"Per a Vilapou, perquè gaudeixi del fetitxisme de la Mireia (fetitxisme de calcetes i no d'escales, què hi farem!)"
Aquesta dedicatòria és a la primera pàgina del meu exemplar de "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)", novela escrita per Manel Riu i Mir Roy a partir del blog Mireia i quina presentació es va fer aquest dissabte a Sant Pol.
He de dir que vaig disfrutar molt, tant per la presentació en sí, com per la gent que vaig conèixer i reconèixer. Vaig parlar amb l'Antoni, amb en Tristany, en Jordi Gomara, en Bernat Costas, en Joan Safont, a part de tota la taula de presentació, és a dir en Manel, la Mir, en Joan Arnés i en Saül Gordillo. Tot un luxe.
I també he de fer una confessió, per què enganyar-nos?, i és que no vaig ser un gran seguidor d'aquell blog encara que era impossible no deixar-s'hi caure de tant en tant, per tota mena de raons, és clar. La veritat és que en un principi vaig fer el mateix que tothom i vaig buscar alguna similitud d'estil amb algun altre blogaire il·lustre, cosa que em va portar a pensar (demano disculpes, perdó! perdó! perdó!) en la mà amagada d'un pare de la "catosfera". Què hi farem? (Ahir no em vaig atrevir a explicar-ho als autors, encara que suposo que m'haguessin perdonat...).
Bé, el cas és que la Mireia que havia llegit era captivadora i que els seus "pares-creadors" ho sòn encara més, si és possible.
Resum de l'acte:
En Joan Arnés va estar sobri, bon presentador i bon amfitrió.
En Saül, en el seu paper de referència de blogaires, còmplice, coneixedor dels autors i crític.
La Mir, una sorpresa. Amaga més que no pas ensenya...
En Manel, contundent, un home de pes, amb molts pèls, però cap a la llengua.
Els xuxets de crema.... mmmm... els xuxets de crema....
I una escala, és clar. Van tenir el detall de fer l'acte en una sala on ja hi havia una escala preparada. Gràcies!
Ep, me'n descuidava. Compreu i llegiu la novel·la. Només fullejant-la, ja et "posa" en situació.

27.6.08

En Bassas se'n va

Aquest matí, mentres estava tornant a fer una prova a veure si podia continuar mig enganyant el "putupanda", he vist, via twitter, la informació que Antoni Bassas no continuarà fent el programa "el Matí de Catalunya Ràdio".
Així, de cop, he pensat que no calia pas fer-ne cap comentari aquí, al blog, però, per una altra banda, sí que tenia ganes de dir-hi alguna cosa.
Ho he deixat en mans de l'atzar, és a dir que he pensat que quan arribés a casa miraria al Google si trobava una imatge d'en Bassas amb una escala. Si el resultat era afirmatiu, faria l'escrit i si no, no. Per tant, toca fer un petit comentari.
Jo soc de l'opinió que quan un professional de primera línia, del ram que sigui, no arriba a un acord de renovació de contracte, no es queda mai amb el cul a l'aire i, tard o d'hora, si no és que ja ho tenia emparaulat abans, fitxa per un altre "equip".
Ara bé, el que jo intento sempre és ser una mica equànim i tenir una mica de memòria, i, conseqüentment, no m'agrada gens aquest nou esport que es practica al nostre país, que consisteix en convertir en maleït i despreciable qualsevol persona que no opini igual (i a les ordres) que el portaveu del grup de pressió o de poder corresponent.
Treballar en un mitjà públic significa haver de riure les gràcies i raspallar al govern de torn?
Seria just i lògic que un periodista anés canviant de línia i d'opinió després de cada procés electoral?
Aquest és el concepte de pluralitat? I d'igualtat?
Els que creguin que sí, que així ha de ser i que tots els programes de ràdio i televisió han de seguir la "línia oficial" estaran dient que jo sóc dels de la "crosta", un vulgar "nacionalista", vaja. Però a mi, les opinions personals d'en Bassas, no m'importen massa, són ben seves. A mi m'importa la feina que es fa, si el programa és interessant i professional, si es val el que val.
Pensar que tots els entrevistats seran de la "meva corda" i que només es criticarà els "altres" ho considero de tan poca amplitud de mires, que només ho pot pretendre aquell que té por, aquell que, en el fons, no és digne de representar i decidir res ni a ningú.
La llàstima és que aquests són els que malhauradament cada dia dicten més les "línies oficials".

23.6.08

Contradiccions?

-Portem un hivern que sembla estiu... Això no havia passat mai, és el canvi climàtic, segur.
-No hi ha manera que plogui... Això no havia passat mai, és el canvi climàtic, segur.
-Fa un mes seguit que plou i sembla que no té ganes de parar... Aixó no havia passat mai, és el canvi climàtic, segur.
-A aquest pas tindrem un estiu sense sol... Això no havia passat mai, és el canvi climàtic, segur.
-Aquest sol és insuportable... Això no havia passat mai, és el canvi climàtic, segur.
...(continuarà)...

21.6.08

Dia de la música

Em sembla que tot en aquest món, tot, està doblat. La personalitat, dos clubs de futbol al poble (perdó ciutat), dos de bàsquet, de petanca, dues associacions de cada tema, dues pastisseries preferides, dos sopars a la mateixa hora, dues que t'esperen (no, això no), tot està doblat.
Sempre s'ha d'escollir. Mai tenim una única opció. És això el que anomenen "llei de vida"?
Resulta que avui és el Dia de la Música, el 21 de juny. I el dia de Santa Cecília? Doncs també.
Bé, millor. Com a músic (de cobla) soc dels que pensa que tot suma, que més val que en sobri que no pas que en falti... "en fin", que deia aquell, que si hem de parlar de la situació dels músics i de la música cada mig any, millor que millor.
Poc a faré pas cap discurs, jo, ara, però sí que us deixaria com a deures que penseu una mica en la situació dels professionals i dels afeccionats a la feina de músic. Però no els de primera divisió, no, si no dels de pedra picada, els dels grups petits, els que van sols, els de la música tradicional, els que no són de segona però a vegades ho sembla...

20.6.08

Escales de Festa Major

El dilluns passat va ser la Festa Major (petita) del meu poble (perdó, ciutat), on, des de fa uns anys ha arrelat el costum de fer sopars de veïns. És allò "típic" de muntar una taula llarguíssima al mig d'un carrer i fer un sopar amb plats de tota mena, gots de plàstic, pa amb tomàquet, calça curta, xancletes, coca i cava. Molta germanor, mentres els que passen per allà al costat et miren (ei, a mi no, que el meu veinat és molt seu...) amb una cara de no acabar de trobar-hi la gràcia. I, al final, la cosa s'amenitza amb un grup que fa música de ball. Perfecte.
Anem a fer un recompte. Aquest any han sigut 17 sopars amb 15 grups musicals. Per tant, 15 escenaris amb, en principi, 15 escales.
Un servidor va anar a fer una "volteta" a veure què caçava...
Resultat:
Vaig retratar 19 escales en un total de 13 escenaris, comptant les pròpies de cada un d'ells més alguna "de servei". També vaig aprofitar 8 escales més en els desplaçaments entre sopar i sopar.
Com a mostra deixo la darrera que vaig "pillar", encara que potser va ser ella que em va "pillar" a mi. Els dos intents fets van resultar iguals. I no és que el carrer fos fosc, no. Va ser aquella pintura blanca i vermella, reflectant, o reflexant, o refractant, o com dimonis es digui, que es va menjar tot el flaix.
Però l'any que bé no em foteran, aviso!

18.6.08

Acròstic accentuat

Jo, de sempre, li he tingut un gran respecte a la poesia i, per això, fins el dia d'avui, encara no m'he atrevit a llegir-ne cap llibre.
El meu únic atreviment, o millor dir-ne gosadia, ha sigut escriure un poema, probablement el primer i l'últim.

Veure sols plens de tristor,
imaginar matins d'estiu,
línies blaves, grocs de llum,
amargor sobtada.
Ploro llàgrimes de viu,
obro estrets uns petits ulls,
única esperança.


Evidentment, no té cap valor...

16.6.08

El Girona puja

Crec que el Girona es mereix aquest petit homenatge després d'haver vist com ha pujat... de categoria.
Ja vindrà la temporada que ve, l'adequació del camp, la nova plantilla (calia anar tan depressa a trucar la porta del Madrid?), el presupost, la constància del públic, els mals moments i les alegries.
Avui toca festa i homenatge.

15.6.08

Tossa no paga

Aquest divendres vaig llegir una notícia al Diari de Girona referida a Tossa. El títol era: "Tossa ha de refer el pressupost per equilibrar de forma irregular els ingressos i la despesa". Per fer una explicació una mica ràpida diríem que l'Ajuntament havia aprofitat, d'una manera irregular, unes partides d'ingressos per pagar uns deutes que pugen més o menys a 1,5 milions d'euros. Les al·legacions de l'oposició han fet que la legalitat administrativa torni al seu lloc (després d'una estranya votació) però a mi em preocupen un parell de frases que es van dir al Ple de l'Ajuntament:
-"Posarem les factures de nou al calaix" i "augurem conseqüències nefastes per als proveïdors".
Això vol dir que aquells deutes que té l'Ajuntament amb qualsevol proveïdor, sigui un constructor o sigui una Cobla, per exemple, poden passar-se un altre any al calaix o anar directament a les escombraries.
Jo en conec una de Cobla que es troba en aquest cas. Ara fa un any van anar a tocar a Tossa, van fer un ofici i sardanes, i no ho van pas fer malament. Després d'un any no han cobrat i les perspectives són negres, molt negres.
Hi ha dret a això? Pot un Ajuntament pendre el pèl a uns músics d'aquesta manera? I ho ha fet amb el consentiment de l'oposició, no ens enganyem, per acció o per omissió.
Aquest de la fotografia és l'enfustissat on la Cobla va fer la seva feina. Un enfustissat gran, fort, ferm, consistent... tot el contrari que l'economia del Consistori i que la vergonya dels seus components.

12.6.08

Sortint per la finestra

L'altre dia, quan vaig caçar aquesta escala, només em podia venir una pregunta al cap:
-Quin sentit té una escala que va des d'una finestra a la taulada (directament i sense passar per cap altre lloc)?
La primera explicació que em vaig imaginar sembla més digna d'un acudit o d'una película del Pajares que res més, és a dir, vindria a ser una sortida d'emergència per a situacions "compromeses".
Una altra possibilitat seria també una sortida d'emergència però, en aquest cas, com a previsió d'inundacions ara que això de ploure s'ha convertit en el pa de quasi cada dia.
Pot ser també la comunicació entre el piset i l'apartament d'estiueig, a la taulada, és clar.
O aquella part d'un cercle viciós que no podrem deixar mai si entrem a la casa. Perquè segur que aquella porta que es veu és de pega, de mentida, vaja.
Algú em pot ajudar? És que com més voltes hi dono, cada vegada ho entenc menys, i la meva imaginació es dispara cap un surrealisme més agosarat.

11.6.08

Estem en perill!

Segons informa Público, el 40% de les 1714 (quin número, no?) gasolineres que hi ha a Catalunya ja s'han quedat sense combustible. Segons el Mundo, és més del 50%, i segons Diariocrítico el 60%.
Bé, és igual. Suposem que siguin unes 800. Quans litres s'hi deuen poder amagatzemar a cada una: 40.000, 50.000? Per tant, en dos dies s'han "expedit" uns 40 milions de litres per una banda, més uns 20milions més a les benzineres que encara ténen provisions...
Segons he vist a les notícies, el consum d'ahir i avui correspon, pam més, pam menys, al normal d'una setmana.
Concretant, en aquests moments poden córrer pels carrers i les carreteres del nostre país uns 60 milions de litres de benzines, que corresponen a un 60% o 70% més de l'habitual.
Ja en som conscients d'això? Ja n'és conscient el poble de Catalunya que estem dins d'una mena de coctel molotov en stand-by?
I hem de tenir en compte, a més, que els principals histèrics d'aquest acaparament de gasolina són aquells que ténen dos o tres cotxes i que els fan servir per anar a portar els nens (i les nenes) al cole. Ara ténen els dipòsits plens a vessar, és a dir, que hi ha unes bosses perillosament inflamables en els aparcaments i als barris de casetes aparellades...
MHP Montilla, ja ho té clar això? I té clar també que com més gasolina estigui a la venda, més se'n comprarà? I ja ho sap això el seu Conseller per a assumptes surrealistes, el Sr. Baltasar?
Senyors, estem en perill. Això és un polvorí i com algú encengui un llumí... no tindrem temps ni de... partir (apa, un ro-rodolí)
Jo, una vegada més, ja he avisat.
-----------------------------
P.D.: Voldria agrair a l'amic Puji aquesta imatge que em va portar del seu viatge a NY. Ell ja devia intuir també alguna cosa...
2P.D.: Totes aquestes xifres no són gens fiables, però millor que ningú faci els càlculs reals.
3P.D.: Res, és per no acabar amb parell.

9.6.08

Pa amb gasolina

Jo no he acabat mai d'entendre la relació que hi ha entre la venda de gasolines i la de pa.
Això d'estar en una cua de gent i que vegis la persona del davant teu que demana una "baguette", una "gallega", una "xapata", 30 litres de gasoil i un "kit-kat", i després tu facis el mateix però am un "bollicao", una cocacola i el dipòsit ple d'eurosuper ecològica, no m'acaba d'entrar.
I si, a més, tens l'acudit de voler omplir aquest dipòsit que dèiem cap a l'hora de dinar o de sopar, el millor que pots fer és omplir-te a tu mateix, però de paciència.
El cúmul dels despropòsits és, però, aquests dies. Jo, ahir el vespre, em vaig quedar sense pa per sopar perquè avui ha començat una vaga general de transportistes de mercaderies... I no perquè els vaguistes siguin els que porten el pa amunt i avall, no, si no perquè la gent es va abraonar a les gasolineres per omplir de gasolina els dipòsits dels seus cotxes i un servidor, tornant d'un aplec, només podia comprar el pa allà mateix.
I, al final, jo... sense pa.

7.6.08

Visita al CAP

(A veure... traducció automàtica... català?... sí, aquí... clic!... ja està)
-Hola, bona tarda.
-Buenass tardess, puess que le passó?
(Ui... tornem-hi... català... clic!)
-Miri, aquí té l'informe de l'especialista.
-Molt bé. Mmmm... sí, té una TRF superficial, li van administrar això i allò, i ara s'ha de posar aquestes injeccions i prendre parazetamol i el protector, i té visita el dia 6 de juliol. Doncs res, la baixa per 30 dies i després a veure l'especialista.
- Però no podré anara treballar abans? Estic en una oficina, d'administratiu...
-Ah, cap problema, ja li faig l'alta.
-Home, potser tampoc. Porto una setmana fent repòs absolut...
-No, no, per això que té, vostè no s'ha d'estar quiet. S'ha de moure, fer rotacions amb els peus i les cames. I anar a treballar caminant, perfecte. Sí, sí, moguis, moguis...
-Però em van dir que del llit al sofà i poca cosa més... No sé si ara, de cop...
-Ah, com vulgui, doncs una setmana més. I si nota que li fa mal o té problemes de respiració (?!) vagi desseguida a urgències, no máss, deprissita.
(Tornem-hi... català... clic!)
(I ara què està fent, l'alta o la baixa? Jo ja no entenc res. Si et dona l'alta i pots tenir problemes de respiració... per la cama?...)
-Puess aquí tiene... (clic! merda... clic!). D'aquí una setmana torni i ja ho veurem.
-Anem, anem. Demà trucarem a la nostra doctora de sempre i que ens dongui la tercera opinió i desempati.

5.6.08

Aigua de colors

Enmig de tanta aigua o, millor, de tantes paraules que ens parlen d'aigua, voldria submergir-me en colors clars, en líquids buits, en verds diversos.
Trobo un riu que no és moll, que no perilla, que no espanta, que no inquieta, i voldria entrar-hi com aquell qui camina en una platja deserta, sobre sorra seca i gruixuda...
Al fons veig un pont, gent que passeja, para i observa. Més enllà, una escala que ens vol allunyar de la por.
Podré algun dia defugir la mediocritat?
Arribaré als llacs transparents de la felicitat final?
Sé que algun dia hi nedaré, hi nedarem, i dibuixarem i pintarem aquells cercles que ens falta encara tancar.

3.6.08

Generació perduda

Atenció, si us plau, he perdut una generació!
Doncs encara que no ho sembli, vull parlar de sardanes...
Aquest cap de setmana he estat, he viscut, he trepitjat i he suat l'Aplec de Calella. Com que els elements no van perdonar ni acompanyar, la cosa es va celebrar "a sota cubert", a la Fàbrica Llobet, local gran, ample, alt... però calurós, què hi farem.
De tota manera, el que és important és que l'Aplec es va poder fer. Quatre cobles "de Champions", milers i milers de balladors i de badocs i sardanes, moltes sardanes.
Però, una vegada més, em vaig fixar que en aquests actes m'hi falta una generació sencera de gent. Ja està clar que aquest tema és redundant, que tothom sap que a sardanes hi va molta gent gran, que cal fer alguna cosa perquè el jovent s'hi acosti, però no ens enganyem o, millor, que no s'enganyi aquella gran majoria que mai hi va i sempre opina. En un Aplec hi trobem homes grans (i dones), nens (i nenes), adolescents (i adolescentes), parelles de totes les tipologies i algun animaló, però no en una proporció "adequada": hi ha una generació que s'ha perdut pel camí.
L'hem de recuperar! L'hem de recuperar? Segur?
Doncs que no es torni a enganyar aquella majoria de la que parlava abans. La generació perduda ja hi va anar quan era petita, i sempre torna, sempre. El que passa és que es distreu durant uns anys... i després, torna.
Amics lectors, m'atreveixo a pensar que la majoria esteu en aquesta edat. No patiu, perquè acabareu anant a sardanes. Sí, sí, encara que sigueu de (gran) ciutat. Investigueu les classificacions dels concursos de colles sardanistes i mireu la procedència de les colles punteres. Què, nois?
I que no us faci cap vergonya, que a llocs pitjors aneu.
Jo, quan tombeu "aquella" edat, seré allà i us faré d'amfitrió.
Si no ens veiem abans, fins aleshores!

1.6.08

Arriba el Juny

Juny. És el mes sis de l'any segons el calendari gregorià, té 30 dies, porta aquest nom per la deessa Juno, està consagrat al Sagrat Cor de Jesús, durant aquest mes començarà l'estiu i "del juny enllà el sol comença a minvar".

Juny. Sardana composta per Juli Garreta. Una de les millors obres clàssiques que existeixen en el món de la sardana. És d'una contundència i d'una delicadesa a l'hora impactants. Durant els temps que l'himne Els Segadors va estar prohibit era una de les peces que el substituien (d'una manera subtil, és clar) en actes públics. El compositor Igor Stravinsky, l'any 1924, després de sentir-la, es va posar dempeus aplaudint tot demanant: "Més Garreta, vull sentir més Garreta, si us plau". Als més escèptics els demanaria que per un moment oblidessin les sardanes més típiques i conegudes i escoltessin aquesta obra (amb la seguretat que no sentiran un sol compàs de pom-pom-pom) amb els ulls tancats i l'esperit obert...
Primer diumenge de juny: L'Aplec de Calella, una cita ineludible del calendari sardanístic. És l'anomenat "Aplec Pairal". Té el seu preludi la nit anterior amb una doble audició de sardanes que sempre té un gran èxit. Com que aquest any el temps va una mica revoltat aquest inici s'ha traslladat al recinte de la Fàbrica Llobet, on he caçat aquesta escala... Encara que no ho podreu apreciar, al fons hi ha unes rotllanes de balladors que havíen envaït el carrer. Igual que fan els "moderns", igual.