Bon Cap d'Any

Els dies aquests que van del 20 de desembre al 7 de gener es converteixen en un seguit de tòpics. Un munt de frases iguals, repetides i aprofitades fins a límits insospitats.
Bon Nadal, Bones Festes, Bon Any, que si t'has portat bé, que l'any que ve sigui com aquest (això tu!), que si no et passis, que facis força mal aquesta nit, dorm una mica, sembla que t'has engreixat (brrrr!), quina mala cara fas, abraçades, petonets, de part teva! (és clar, si t'ho acabo de dir jo), la loteria no? però salut hi hagi (més brrrrr!), i els nens? i la dona, la...? (i amb qui va aquest ara?), peles els raïms? (millor no faig cap comentari), i els pinyols?, no fas vacances? quina llàstima (fals!), més abraçades, més petons...
Bé, jo us desitjo un Bon Cap d'Any!!!
Per cert, faig servir Cap d'Any per parlar d'avui, d'aquesta nit, i de demà; sempre és Cap d'Any.
(Això sí, vigileu...i disfruteu)

Pessebre segur

De tots els Pessebres que vaig veient aquests dies n'hi ha un grup pel que hi tinc una certa predilecció. Són els que contenen alguna escala. Estrany, oi?

I n'he trobat un d'especialment original. És el d'aquesta Mútua, que com que no em patrocina no diré el nom, encara que tampoc el taparé.

Bé, el cas és que és original. Original sí, però pràctic també. En primer lloc perquè és plegable. El pots agafar i portar al mig del diari, per exemple, i així, allà on arribes pots muntar-lo en un plis-plas.

I en segon lloc és pràctic perquè no has de donar tantes explicacions a les criatures sobre els pastors, els Reis, l'Anunciació, ... Hi ha uns operaris, un peixeter, un obrer que sembla que escolti l'himne, l'encarregada de l'estació (de l'AVE?), l'infermera i un amb escala (que és el que m'importa a mi). Tenim els pares de la criatura perfectament situats, els animalons, i un tractor amb tres obrers de tres "colors" diferents que s'acosten. Tot molt més fàcil d'explicar.

Em sembla que me'l guardaré per l'any que ve, que aquest no necesita cap capsa que ocupi mig armari.

Fent números

No és que em dediqui a fer balanç cada final d'any com si fos un empresari tancant l'exercici, no. Senzillament és que un va veient com es dispara la sortida de bitllets i targetes des de la cartera en direcció a qualsevol caixa registradora o màquina escura-bandesmagnètiques, i la preocupació va creixent dia a dia.
I a més, avui m'he decidit a consultar amb el meu assessor Mr. Hipu-Teka, per veure com tenim les perspectives de l'any que ve.
Quin escàndol! Lladres! Abusacriatures! Ectoplasmes! Filibusters! (un record capità).
El cas és que he quedat corprès, esparverat, esmaperdut i garratibat.
Tot el que tenia pensat per comentar avui se n'ha anat al carall.
Només us puc deixar una escala com aquesta.
Quin desastre!!!

Notes autobiogràfiques

Hi ha dies en que un (hom) té ganes d'explicar coses personals. Potser per això aquest blog continua funcionant després de tant (per a mi) temps. Les explicacions sobre les escales que he de pujar i baixar com a músic (de cobla) es veuen complementades per petits retalls d'altres vivències.
Algú pot tenir la imatge que un músic de cobla neix ja amb aquell ritme del tots-som-pops. Que de petits ens agradava portar una barretina i no un gorret de punt. Una faixa i unes espardenyes de set betes i no uns mitjons i unes botes de futbol. Sé que existeix aquesta creença popular. Són coses del tarannà del país. La cultureta, la tradició, bla, bla, bla,...
Doncs un també té altres inquietuds. Avui vull fer-vos partícips d'un altre aspecte de la meva activitat artística i musical.
Com molta altra gent inquieta uns companys i jo mateix vam formar un grup "electrificat" de ben jovenets: bateria, baix, dues guitarres i cantant, una formació clàssica dins el pop. Aquesta afició la vam mantenir fins passada la "mili", perquè tots som de l'època final de la mili obligatòria. D'aquells temps precisament és aquesta fotografia premonitòria que ens vam fer en una escala. Qui hagués pogut imaginar en aquell moment que aquella imatge em seria ara perfectament útil?
El nostre estil amb el temps ens va portar fins el que avui tothom coneix com ska. Hem acabat estant en el centre mateix de la moguda jove. Quan la nostra edat ja ens comença a dir que s'ha de pensar en deixar l'escenari a les generacions que, de fet, ja ens estan empenyent; quan ja ens costa compaginar la suor dels focus dels escenaris a les tantes de la nit, amb les audicions de sardanes de l'endemà; quan estem preparant ja el nostre concert de comiat.
Per això avui he decidit deixar-vos aquest primer pla que em van fer en un concert a La Bisbal just el 10 de setembre d'aquest any. I l'endemà, Diada Nacional, a fer quatre audicions de sardanes. Mai oblidaré aquell cap de setmana.

Primer cap de setmana

Ja hem fet el primer de tres. Estic parlant de caps de setmana. Aquest any les festes han vingut així, en 3 caps de setmana 3. Particularment puc dir que el resultat després d'aquest 33% és satisfactori. No hi ha hagut cap daltabaix important, els danys colaterals no són gens destacable i la perspectiva cap el segon cap (redundància) de setmana (3a vegada) és positiva.
El resum del moment podria estar en aquesta fotografia. Escales llargues, d'aquestes mecàniques que et porten directament a qualsevol planta de qualsevol centre comercial, vulguis o no, i, com que no ve d'aquí, en podem posar una tercera al mig per si algú diu que li fan por les modernitats. El cas es pujar i baixar.
Tres caps de setmana pujant i baixant.
Tot, puja i baixa.

Regal de Nadal

Com l'any passat la nebodeta es va inventar una sorpresa.

Festa

Vulguis o no avui "toca" parlar de Nadal. Siguis creient o no, téns aquestes dates aquí. Si més no, la tradició ens ha fet arribar la celebració. I la tradició és un dels motors de la història. I com a motor, s'ha de cuidar, controlar i fer-li el seguiment corresponent.
El cas és que avui pots mirar per la finestra i veuràs com no neva, pots anar a la platja i trobar-te gent banyant-se, pots anar al cinema, al bar, treballar fins i tot, tu mateix, i en tot moment tindràs una referència que et porta al Nadal. Què hi farem. Però el cas és que a mi ja m'està bé.
Amb tot això, havia pensat posar una fotografia d'un pessebre, d'un p... Pare Noël, de llumetes als balcons, de nens rient amb barret vermell, i posar també alguna música més o menys ben buscada, que reflectís el Nadal però tingués un toc d'originalitat.
I no. Avui deixo una escala de les d'enfustissat, però de diumenge de gala. Que aquest blog va començar així, i així continua. I no deixaré de ser crític. L'escala és ampla, consistent, "ferruda", no es trencarà no, però també veig que és massa dreta, no hi barana (que estrany!) i els escalons estan massa separats, sobre tot l'últim. Que sigui Nadal no vol dir que hagi baixat la guàrdia.
I no deixaré una nadala, no, deixaré música alegre però amb una mica de regust.

Betlem?

He conegut aquesta setmana, perquè ha estat publicat als diaris, la sortida al carrer d'un llibre de Lluís Busquets i Grabulosa, intitulat "Última notícia de Jesús el Natzarè".

En aquest llibre l'autor intenta desmitificar la figura de Jesús, treure "la crosta mitològica" al personatge, gràcies a les profundes investigacions històriques, exegètiques i arqueològiques fetes els darrers anys. Entre d'altres aspectes questiona d'una manera fonamentada la cultura (era analfabet?) de l'home, la seva vida i resurrecció i, fins i tot, l'existència de Betlem:

"Dic coses, com ara que Betlem no ha existit mai perquè és una dada teològica, no històrica. T'imagines Sant Josep com un home tan boig per ser capaç de fer caminar 150 quilòmetres una partera?"

He de dir que aquestes paraules, en aquests dies, poden ser un trasbals greu, encara que potser el que caldria seria llegir el llibre amb ulls, orelles i mentalitat ben oberts.

Potser que el demani als Reis encara que probablement el senyor Busquets me'n doni una idea diferent a la que he tingut fins el dia d'avui.

A partir d'aquí em surgeixen algunes preguntes (3):

1. Era aquest senyor Lluís Busquets el que vaig tenir com a "profe" un estiu quan jo era jovenet? Ell devia estar en "pràctiques" i com que encara no hi havia casals com ara, els nens passàvem mig estiu anant a fer classes per preparar el curs que ve. Ho deixo aquí com a pregunta que no serà mai contestada (suposo).

2. Aquesta criatura de la fotografia que mira el Pessebre (amb escala), què hauria de mirar si Betlem (com a concepte) no va existir?

3. Si Betlem (com a concepte) no va existir, es pot saber què hi va a fer avui la Marina Rossell, amic Zinc?

L'art no és delicte

Avui he trobat en un parell de blogs el següent:

"Manifestació virtual en defensa de l'art i de la llibertat d’expressió.

Estimats companys, el passat dia 25 de Novembre durant la realització d'un mural en defensa del CSA Can Vies a Plaça de Sants una patrulla dels Mossos d'Esquadra va identificar a 6 persones, sancionant-les amb una multa de 1175 euros per persona, un total de 7050 euros.
Els successius murals que s’han realitzat desde fa temps al mateix indret, i que compten amb el beneplàcit dels veïns, han esdevingut una icona del barri, de manera que fins i tot cadenes televisives com TV3 els han aprofitat per rodar escenes de les seves sèries.
En protesta per aquesta multa, que creiem injusta, us convidem a penjar la foto del mural al vostre blog, messenger o fotolog el proper dia 22 de desembre amb el text que acabeu de llegir.

L’ART NO ÉS UN CRIM

Veïns Emprenyats de Sants"

Dues consideracions personals:
1. Tal com ho he vist i entès ho deixo i exposo sense entrar-hi amb més profunditat
2. Les escales són necessàries per fer murals

Necessito ajuda

Tranquilitat, no necessito ni bombers, ni policies, ni ambulàncies. És una ajuda més senzilla, més "intel.lectual".
Aquest matí m'he trobat un correu de Blogflux. A veure, a mi aquestes coses m'agraden. Tot això que es pot posar al blog que t'indica quanta gent t'ha visitat, o quanta ho fa en aquest moment, d'on vénen, quina hora és, qui enllaça el blog, com pots fer ping, a quin directori estàs, tantes i tantes "maric....des".
I, a més, trobo que fins i tot queda mono, mono. Mireu a la part dreta de la pàgina, cap al final, aquelles tiretes que no se sap què representen. Hi ha gent que en té més de 10, o de 20. Jo em conformo amb 7 0 8.
I allò del Geo visitors, que et pot enviar al Google Earth? Quina passada (el G.E.)!
Prou, que m'embalo amb tanta tonteria.
Doncs resulta que aquell correu que deia al principi em proposava un enllaç d'aquests i desseguida l'he enganxat a la plantilla. El problema és que no tinc clar què vol dir.

How fast did my site load?

Jo diria que la cosa va de què la gent puntuï la pàgina i que per això hi ha les estrelletes, però tampoc ho tinc clar. Sóc de francès (com a idioma) jo.
Ho tindré uns dies com a mínim a veure què.

Enyor de mar

Suposo que això només és el resultat de notar el temps que fa. Fins aquí, no em puc pas queixar de res. Visc a quatre cantonades (bé, sis) del mar; el meu poble (bé, ciutat) és planer i trobar amb la vista la platja no és gens complicat. Puc pujar una muntanyeta de no res i tinc una visió de tot l'horitzó blau, amb les diverses tonalitats que no té preu.
Sí, realment sóc un privilegiat en aquest sentit. El Maresme és una zona privilegiada. Accepto que qualsevol cregui que el seu tros sigui millor però em sembla que jugo amb un cert avantatge. Però el cas és que quan arriba aquest temps, quan el cel és més blanc que blau, quan el fred comença, d'una manera suau certament, a fer acte de presència, jo enyoro el mar. I això que el veig. És un sentiment estrany.
Quan entro a menjar a algun lloc, per exemple, m'agrada que tingui una imatge marinera, els detalls, la olor, no només la ornamentació, si no el fons, el que queda al darrera. No sé si m'explico, que diu aquell.
Suposo que això només és el resultat de notar el temps que fa...

El centre de reclutament

El 14 de gener vaig informar sobre la troballa d'un edifici que podia ser el centre de reclutament i d'entrenament dels PNs. Avui he decidit anar a retrobar aquella construcció i comprovar si les meves sospites eren certes després d'onze mesos.
Aquests dies he vist un cert moviment a la blogo-cato-bloque-sfera de preocupació. L'Antoni, la Txell, en Potti (gràcies Caterina) i molts d'altres, sobretot en el comentaris que hi deixen, comparteixen aquest malestar sense precedents.
El meu temor s'ha confirmat. I si us hi fixeu bé, han crescut. No molt, però han crescut aquest any. Això vol dir que han passat els derrers mesos ben alimentats, preparant l'ofensiva.
Cal organitzar la resistència!
Un home, un Tió!
Una dona, un Tió! (diferent, si us plau)
MHP, esperem les vostres ordres (en Saura millor que no s'hi fiqui que podria pendre mal)
Endavant!!!

És nyicris?

L'altre dia l'amic Zinc, el dels Piritione de tota la vida, introduïa en un post la paraula nyicris. La recuperació, o l'actualització, del nostre vocabulari quotidià (bonic això de pronunciar dues "us" seguides), sempre m'ha semblat important i imprescindible (bonic això de pronunciar dues "is" seguides). A partir d'aquí (ell) també intriduïa la "nova" expressió "escala nyicris", la qual vaig fer meva desseguida (s'accepta desseguida com a una sola paraula, en grafia antiga).
El primer que vaig fer va ser buscar al Diccionari el significat d'aital paraula i em va donar el següent resultat:
1. Persona desnerida, raquítica; magre i mancat de vitalitat
2. Poc menjador; menjamiques
3. m. Planta de l'espècie Muscari comosum
Una vegada descartada (per poc útil en aquest cas, que no interessant) la tercera accepció, vaig començar a fer un repàs al meu arxiu d'escales per tal de trobar un exemple que il.lustrés el nou concepte. La veritat és que m'està resultant més complicat del que em semblava, principalment per dues raons. La primera és que les que considero nyicris ja estan publicades i, segona, que el concepte nyicris pot quedar-me una mica dispers segons la imatge que em planto al davant.
El cas és que ha copsat la meva atenció la que us deixo aquí al costat.
La podem considerar nyicris? És a dir, raquítica, magre, mancada de vitalitat, desnerida o menjamiques?
No ho tinc clar.
El que sí que tinc clar és que la persona, animal o cosa, que l'ha posat com a element útil i imprescindible per pujar a l'enfustissat, mereix tots aquest qualificatius, com a mínim. S'ha de ser raquític d'intel.ligència, magre d'esperit, mancat de vitalitat mental, desnerit del cervell i/o menjamiques integral per col.locar l'escala aquesta i en aquest lloc.
Resumint, no tinc clar que aquest sigui un exemple d'escala nyicris. Seguiré buscant.
(*) Ja sé que no fa cap falta, però puc prometre i prometo, que aquest escenari estava muntat així i aquesta era l'escala que havien de pujar els músics (de cobla).

D'arbre en arbre

Llegint ahir els comentaris a un post de l'Antoni de Sant Pol, n'hi havia un del Perdedor que feia referencia a una teoria anomenada "six degrees of separation", que també tenia relació amb un post de l'Anna Tarambana. Parlar de tres blocaires en tan poc espai seria allò que anomenen un bucle? O un putubucle? O a partir d'ara un putunyicrisbucle?
Bé, centrant el tema, la cosa va de què existeix una teoria que diu que dues persones qualsevols poden estar connectades mitjançant una cadena de coneguts d'un màxim de sis persones. Entre vostè i jo, amic lector que no ens coneixem, només hi ha quatre persones. El problema és trobar-les. És una teoria d'aquelles que omple llibres i ocupa hores de discussió.
Jo en faig una variant. M'agrada "emparentar" la gent. La meva teoria diu que practicament tots els habitants del planeta estem emparentats, plantejament gens original a partir de les religions que ens consideren a tots germans, però jo ho generalitzo a "parents" en general.
Un exemple. Una neboda del meu avi està casada amb un senyor que té una cosina segona la qual té un cosí que és un prestigiós director de cinema. Per tant, jo soc parent de l'esmentada personalitat cinèfila. Senzill i clar. Al mateix temps, una filla d'aquell senyor casat amb la neboda del meu avi, està casada amb un italià, del qual no en conec la parentela, però ben bé podria ser que estirant una mica la corda, també arribés a estar emparentat amb algun gran director de cinema italià.
Amb tot això tindríem, és una possibilitat, els dos directors que s'admiren i potser han compartit algun premi internacional, emparentats entre ells i jo amb tots dos.
És una teoria que tots podeu anar desenvolupant. Comenceu a estirar entre els cosins dels sobrevinguts a la família i arribareu a quedar sorpresos.
Es tracta doncs, no només de pujar a l'arbre genealògic familiar i anar-lo investigant, si no de saltar a les branques dels arbres veïns i veure fins on arribem. Hi ha tot un bosc i de branca en branca el podem recórrer tot.
O no?

Escales al Pessebre

Sense capficar-me però sense deixar-ho de costat, segueixo observant els balcons i els seus guarniments. Vaig quantificant i qualificant aquests petits PN's enredats a les seves escales o a les seves cordes, algunes il.luminades i tot, que em recorden més la invasió dels Gremlins que una altra cosa.

Però com que sóc un clàssic, el que m'agrada de veritat és el Pessebre, encara que he de començar confessant que a Can Vilapou no n'hi ha actualment. Som d'arbre, natural això sí, fins aquí podríem arribar.

De la manera que som, a casa, el Pessebre començaria sent d'una mida normal i d'un any a l'altre aniria creixent, i es complicaria, i es perfeccionaria, i, al final, acabaríem dinant a la cuina, cosa que tenim prohibida.

He començat el post dient "sense capficar-me però sense deixar-ho de costat", i l'acabaré igual, sense capficar-me però sense deixar-ho de costat, aniré observant si la gent inclou alguna escala al seu Pessebre.

Té alguna escala el teu Pessebre?

Henry Kissinger

És obligat aquests dies fer alguna reflexió sobre la mort i la vida de Pinochet. La seva mort és llei de vida. La seva vida va relacionar massa la mort amb la llei, amb la seva llei.

Quan vaig llegir la notícia em van venir al cap molts "enllaços" que podria posar en un post que en parlés. Començant pel seu nom, seguint per paraules com dictador, tirà, mort, tortura, assassinat, expoli, genocidi, caravana, horror, patiment, Victor Jara, camp de concentració, Allende, segrest, infant, religiosos, desaparició...

No en penso posar cap d'enllaç. Em sembla millor que cadascú faci la seva de reflexió, per allà on li surti.

Un nom sí que em va venir al cap, Henry Kissinger, premi Nobel de la Pau. Quina ironia...

Avui, mirant un dels meus articulistes de referència, Vicent Partal, he vist que titulava el seu Mail Obert així, Kissinger. No tinc gaire coses més a dir-hi.

Sí que en deixaré un d'enllaç que em sembla que reflecteix una mica el que aquest home ha estat fent amb el món.

De la relació entre els dos personatges em ve al cap aquella frase (tonta) de què al darrera d'un gran home hi ha una gran dona, o a l'inrevés. Sempre he cregut que al darrera d'un gran fill de puta el que hi ha és un altre gran fill de puta.

També he pogut trobar una escala en aquest cas, ves per on, que lligués amb el tema. És aquest "acudit" que us deixo aquí al costat. No poso la traducció per una senzilla raó: jo sóc de l'època del francès (com a idioma), però intueixo força el sentit que té.

Ells van fent

Darrerament, qüestió d'un parell d'anys, ens hem anat acostumant a la seva presència. Ni jo ni ningú sap com va començar la cosa però el cas és que ja són habituals entre nosaltres. D'un en un o de tres en tres. Amb la seva escala o amb una senzilla corda, van pujant als balcons.
Jo estic fent una petita estadística, un recompte, vaja, i puc assegurar, i asseguro, que no n'hi ha la mateixa quantitat a la nit que al matí. Intenteu comptar-los. Repasseu els balcons. No són sempre al mateix lloc.
Aquí en teniu un exemple. Els vaig enxampar un matí de la setmana passada. El dia abans no hi eren, poso la mà al foc. Quan els vaig fer la fotografia anaven de dret cap aquest pis. El que em va fer sospitar va ser aquest jersei penjat. Si us fixeu amb l'alçada que donarien els tres un damunt l'altre i els poseu la peça de roba, donaríen el "pego": un homenet baixet mig disfressat, amb botes negres, un jersei de coll alt i un barret de Pare Noël.
Des d'aquell dia no m'atreveixo a passar per aquell carrer perquè estic convençut que ja no hi són ni ells ni el jersei...

1, 2, 3...

Objectes que es poden trobar a la vora d'una escala d'enfustissat.

1, 2, 3, responda una altra ves:

Un abric blau

Un abric marron

Una gabardina beig

Dues barres de pa

Una bossa de paper

Una bossa de plàstic

Un jersei blau

Un bastó

Una funda de contrabaix

Un contrabaix

Una cadira

Un músic

Un mocador morat..... sí, donem-ho com a vàlid

Unes cagarades d'ocell

Unes fulles d'arbre

Clinc, clinc, cliiinc, teeemps, teeemps......

Joguines per a nens?

Una de les tasques més importants que m'ha tocat fer en aquesta vida és la de tiet, o millor dit, la de tiet i padrí. He de dir que la faig encantat, sóc d'aquells que els cau la bava veient la nebodeta créixer i fer una mica el que li dóna la gana. Com que no és "meva", no noto si la consenteixo una mica o trenta-dues miques.
L'altre dia, aprofitant el pont, la senyora i jo vam agafar aquella preciositat i vam anar a fer una pila d'encàrrecs i a veure botigues, que és el que es fa en aquestes dates. Un dia fantàstic.
Com és evident, tenint en compte que la nena ja ha arribat a aquella edat justa que sap "allò" que l'any passat només intuia, vam entrar en una macro botiga d'aquelles plenes de jpguines. Els ulls no li donaven l'abast mentre anava repetint "això m'agrada" i "això també" i això i això...
El cas és que en un moment donat vaig veure en una estanteria un "juguet" que em va cridar l'atenció. M'hi vaig acostar i després d'observar molt vaig treure el mòbil i dissimuladament li vaig fer una foto.
Us ben asseguro que estava passant molta vergonya. La qualitat de la foto no és molt bona però he trobat la pàgina original que anuncia "l'objecte" i la cosa em sembla que no millora massa. Es pot saber què és això? Així han de créixer les nostres criatures? Ja sé que m'estic fent gran, però que em diguin que això és una caseta per jugar amb una mena d'éssers estranys, a mi no em cola. He vist en algunes revistes qualificades per a adults uns artefactes molt semblants que també serveixen per jugar però amb altres finalitats (prou divertides i engrescadores, no ho nego pas).
Després de veure com s'acostaven uns nens que assenyalaven molt emocionats la joguina vaig seguir el meu camí encara una mica vermell i per dissimular vaig fer una foto a una escala que hi havia per allà.

Adéu a un amic

Sempre s'ha suposat que el món de la música i el de la "faràndula" en general, està ple de diversió, de descontrol, de disbauxa contínua. Certament que no és així, però una part de veritat sí que té l'opinió aquesta. Jo, dins el petit món musical que visc, m'he divertit molt, m'he descontrolat poc i he viscut moments inoblidables amb els companys de feina. Això vol dir que he pogut conèixer molta gent i de molt maca. I en cara ho faig.
Una d'aquestes persones era en Kike (jo ho escriuria amb "q" però ell ho feia amb "k"). És, era, el tio més "maranyero", més "follonero", més descontrolat (en el bon sentit de la paraula) que he conegut mai. Qui hagi viscut el món de la sardana, com a músic, com a ballador o com a públic en general, s'ha d'haver fixat en aquell trompeta de la Cobla Baix Empordà. Des de l'any 1984 que hi tocava. Havia sigut músic de ball des dels catorze anys, dels de "picar pedra". Ara en tenia 59.
El dia de Santa Cecília ens vam acomiadar d'ell, quina ironia, el dia dels músics va lograr que els seus companys de feina pensessin en ell, parlessin d'ell i li diguessin adéu.
Jo he perdut un company, un amic, una persona que m'ha fet riure molt, que m'ha explicat infinitat d'anècdotes, una persona que vivia la seva feina, la disfrutava, i feia que els del seu voltant tinguessin sempre el somriure (quan no el riure)a la boca.
Aquest diumenge, 10 de desembre, la seva cobla, La Baix Empordà, tocarà a les 5 de la tarda a la sala del Teatre Casino la Unió de Vidreres, el seu poble. Li faran un petit homenatge, el recordaran, poca cosa davant el que realment es mereix. Molts companys serem allà.
Un dels primers posts que vaig fer en aquest blog contenia una imatge on hi sortia ell. Pujava una escala de les més "memorables" que conec. Amb la funda de la seva trompeta em recordava un viatjant que va amb la maleta a oferir el seus productes. I és el que feia. Oferir el seu producte a cap preu.
Diumenge el tornaré a veure. Sempre el seguiré veient.

6-D. Sant Nicolau Pistoler

Una de les particularitats que té el dia d'avui és que és festa, i probablement és la principal. Per tant, una vegada més, hem d'anar a mirar el calendari de capçalera. Diu que avui és Sant Nicolau. Com diria aquell, això ja ho tenim.
Mirant per sobre aquesta biografia que he enllaçat he de dir que no m'he quedat amb gaire bé res. Ja comença dient que poca cosa se sap amb certesa d'ell i es dubta fins i tot de l'any de la seva mort, per no dir ja el del seu naixement. I per acabar anem a parar a un anunci de la Coca-Cola barrejant-ho tot amb Santa Claus i llegendes i etcèteres vàries.
A mi el que em ve al cap és Sant Nicolau Pistoler del que tampoc se'n saben moltes dades però si més no ens queda el record de les seves paràboles i les seves desventures enregistrades en un programa (històric) anomenat Persones Humanes (si no vaig errat) de la mà d'en Mikimoto. (Faig un incís per preguntar si algú recorda aquell "apòstol" que tenia unes orelles molt particulars, és a dir grans).
Bé, i com que tot això ho hem de lligar amb una escala, doncs he llegit que entre les ciutats que ténen esglésies dedicades a Sant Nicolau (no Pistoler) hi ha València, i allà hi trobem la Ciutat de les Arts i les Ciències, i, allà, aquesta escala. Senzill.
Per acabar, una música dedicada a la diada festiva d'avui.

El porc d'en George Clooney

Quan he fet un ràpid repàs als titulars de La Vanguardia d'avui, n'hi ha hagut un que m'ha impressionat: "El porquet d'en Goeorge Clooney s'ha mort". Després del primer xoc, no per haver entès que s'havia mort el mateix George Clooney, si no per si li havíen dit porquet, així a la cara, a la despareguda cara, m'he posat a llegir la notícia amb més calma i profunditat.
Resulta que el Sr. Clooney convivia, amicalment, i des de fa 18 anys, amb un animaló de la família dels Sus scrofa o dels Sus domesticus, que és com s'anomena científicament els porcs. El subjecte, a més, responia al nom de Max i pesava la no genys menyspreable quantitat de 130!! kg. I li diuen "porquet".
Sembla ser que l'actor ha quedat profundament afectat encara que no hi ha cap temor, de moment, que això afecti a la triomfal carrera cinematogràfica del pobre George.
Jo, personalment, guardaré uns instants de respectuós silenci per tan sentida pèrdua.

Dies de feina

Darrerament, i no sé per què, em sembla que vaig a parar molt als tòpics. Vull creure que no és una vulgar manca d'idees, però hi ha moments en què ho penso. Que si no fa fred, que si l'Esperanza, que si arriba el Nadal, que si el Molt (drets si us plau) Honorable President, que si les eleccions les va guanyar aquell, però no...
I de fet, em sembla, quan vaig començar el blog no volia pas parlar de la realitat real i quotidiana de cada dia, o potser sí. No, jo vaig començar amb les meves escales d'escenari i les seves misèries i fins aquí he anat a parar, de moment.
Bé, el cas és que avui és dilluns i demà divendres, a efectes pràctics. I amb tot això, em quedaran, comptant demà dimarts (divendres) onze dies de feina. De l'altra feina, és clar, perquè també hi he de sumar, de moment, 4 dies més (festius) d'anar a tocar sardanes. Per tant sumen 15, amb la qual cosa, no és que sigui un més massa extraordinari tampoc.
Potser que acabi el tòpic i deixi de comptar dies laborables i dies festius que, al cap i a la fi, és una de les coses més "cutres" que conec.

Roses al desembre

No m'he pas d'amagar de dir que la meva cultureta "floral" és més aviat reduïda. Diguem que vaig justet com per no quedar massa malament, però sense poder presumir gaire. És a dir que amb una mica de vista, si no em faig l'"eixorit" en la conversa, puc arribar a no quedar malament.
Tot això ve a que avui he trobat unes roses just al costat de l'ermita on hem anat a tocar. La foto queda aquí. Jo diria que no és el temps, que no he vist mai rosers florits pels voltants de Nadal, vaja, però tampoc m'hi puc posar fort.
Suposo que és això del temps, d'aquesta mena de vaga que fa el canvi climàtic, que està la pobra Mare Natura que no toca vores sense saber cap on ha d'anar i ves que d'aquí quatre dies no veiem els ametllers florits (ho dic bé, oi?).
I com a escala hagués estat bé posar-ne una de Roses, però no la tinc. En canvi sí que he trobat aquesta que és del mateix lloc que he anat avui però feta fa un any. Quina casualitat! I resulta que no l'havia publicat!
Potser és perquè en el seu moment tot aquest verdet em va fre "fred". Recordo l'any passat i els anteriors haver anat a tocar a aquesta ermita amb un fred de tres parells de... I, a més, en feia més a dins de l'església que a fora. Terrible.
En canvi aquest any, no diré que hem anat amb màniga curta, però no si estava pas malament.
El canvi climatic que dèiem.

Sensacions de dissabte

Dir que tots els dies són diferents pot semblar una autèntica tonteria, però la veritat és que hi ha molts dies que notem unes sensacions diferents. No m'atreveixo a dir unes vibracions perquè potser tampoc és això; em sembla que amb la paraula sensacions ja fem.
Acabo de buscar el seu significat al diccionari i la definició és: "Impressió que les coses causen en l'ànima per mitjà dels sentits".
Aquest dissabte, i no sé per què, noto que tinc l'ànima impressionada gràcies a l'efecte dels sentits. Per què? Ves a saber.
Torno a fer una parada en la redacció del post i miro des la finestra. El dia és gris, no sé quina excitació pot provocar això en els meus sentits, però segueixo notant una sensació diferent, de dissabte (?).
Intentaré creuar aquest petit llac, pedra a pedra (vigilant, no fos cas) i pujaré l'escala per endinsar-me a la verdor del bosc.
Això, un altre dia de la setmana no ho podria fer.

L'Esperanceta

La senyora Esperanza Aguirre Gil de Biedma ja té la seva biografia. I en un raconet d'ella, de la biografia, hi diu el que segueix:
"No tener pagas extra me tiene mártir, las he tenido toda mi vida y las echo de menos en Navidad y en verano. No es que haga números a final de mes, ¡es que muchas veces no llego!"
La veritat és que he estat intentant fer una petita reflexió sobre això i no me n'he sortit. És de les poques vegades que he començat a escriure i a esborrar successivament el post d'una manera quasi compulsiva. Ara mateix ja torno a estar bloquejat. Diria tantes coses a la vegada que unes es trepitgen amb les altres i al final no surt res.
Deixaré aquí un enllaç d'una gent que sí que han trobat què fer, si més no, perquè no li tallin la llum.
També deixo aquesta imatge d'un operari que sembla que ja s'està preparant per si ha de connectar "l'acometida" de ca l'Esperanceta amb l'enllumenat públic per tal que no es quedés, pobreta, a les fosques.
Ajudem-la entre tots que "triste es de pedir pero más triste es de robar"